Visita al Refugi 307

Coincidint a un dia de la trista celebració del 80 aniversari del primer bombardeig contra població civil de la història, Sabadell per la República i per gentilesa dels companys del grup de treball de Torre Romeu, hem visitat el Refugi 307, un dels refugis antiaeris construïts durant la Guerra Civil amb l’objectiu de protegir la població dels bombardejos indiscriminats que va patir Barcelona. Ha estat una matinal molt instructiva i emotiva, un exercici de memòria històrica que agraïm el Museu d’Història de Barcelona i especialment a la guia que ha demostrat una gran sensibilitat. Hem tingut també el privilegi de passejar pels carrers castigats pels bombardejos amb la periodista i directora del documental “Barcellona, ferita aperta” que vam projectar amb anterioritat al Centre Cultural de Torre Romeu.Sobre les deu de la nit del 13 de febrer de 1937 la marina de Mussolini bombardejava per primera vegada Barcelona. El creuer italià Eugenio di Savoia va llançar nou bombes en poc més de quatre minuts sobre el nucli urbà de Barcelona. S’iniciava així l’assaig general i laboratori de proves on es van afinar les tècniques de bombardeig sobre ciutats i població civil que després tant Itàlia com Alemanya continuarien desenvolupant en la destrucció de la resta d’Europa durant la Segona Guerra Mundial.

Aquest refugi, el 307. és un dels més de mil que es van excavar a Barcelona i va estar el fonament del que es va anomenar defensa passiva, a la qual després Churchill va evocar durant la Segona Guerra Mundial.

A la falda de Montjuïc, al vessant menys turístic que dóna al port i al barri del Poble Sec sota el Parc de la Primavera, el Refugi 307 és un refugi de la guerra, utilitzat primer per republicans i després per nacionals, tot preveient represàlies dels aliats que mai es van donar.

El Refugi 307 és una galeria excavada sota la muntanya, d’uns pocs centenars de metres, amb entrada i sortida al mateix carrer -Nou de la Rambla- a la qual el túnel corre gairebé paral·lel. Arquitectura de guerra on la resistent volta catalana és la gran protagonista. Túnels amb llum d’emergència mitjançant bateries, aigua corrent, bancs per seure (expoliats per la necessitat i la picaresca durant la postguerra), i una infermeria relativament protegida de la humitat.

La guia que ens posava en situació i la humitat freda del túnel ens van traslladar mentalment 80 anys enrere. Sentiem la precarietat, la duresa de la construcció diària i a contrarellotge contra una roca que només permetia avançar deu centímetres diàriament, les cues per buscar aigua, les aglomeracions intentant passar per la laberíntica entrada, la sirena que només donava 2 minuts de marge a la població per cercar el refugi, 2 minuts perquè 2.000 persones entressin amb ordre dins la foscor. I la espera, dues hores sense saber on eren familiars i amics, si quedaria res de casa seva i si mai surtirien de la galeria.

Un cop a l’exterior vam passejar pels carrer castigats i ametrallats, farcits d’anècdotes i fites històriques que cal recordar per reescriure el passat que durant 80 anys ens han negat i adulterat.




Página del Museo d’Història de Barcelona dedicada al Refugi 307

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *