‘Nomenclàtor, memòria ciutadana i exaltació: el cas de la Plaça ‘Alcalde Marcet’, per Martí Marín

ARTICLE D’OPINIÓ
Martí Marín, Professor Titular d’Història Contemporània i Director del Centre d’Estudis sobre Dictadures i Democràcies (CEDID-UAB)

El nomenclàtor de qualsevol ciutat s’ha fet en el temps i és el resultat d’intervencions diverses i contradictòries. Això no vol dir que totes les intervencions que s’hi han fet siguin igualment respectables, ni des del meu punt de vista, ni des del punt de vista de ningú. Altra cosa és que les intervencions que a mi em desagraden agradin d’altres i a l’inrevés. Les unanimitats no existeixen o són resultat de la coerció.

Acceptant que no cal cercar unanimitats sinó consensos, discutir de tant en tant el nomenclàtor és sa, perquè és sempre una oportunitat de copsar el pols de la ciutadania en matèria de memòria i en termes d’exaltació: és a dir, de quina part de la memòria es considera digna de ser exaltada, no d’exaltar-se perquè una part de la memòria podria abandonar el nomenclàtor en benefici d’una altra. És per aquesta raó principal -crec- que darrerament s’han convocat actes diversos sobre el tema.

Que també hi ha contribuït la intencionalitat política? Sí. I quan no? Alguna transformació significativa del nomenclàtor en els darrers dos segles s’ha produït en condicions d’asèpsia hospitalària? Cada intervenció fou filla de l’equilibri de forces del seu temps i si n’hi acaba per haver una altra serà igual: d’aquí la pugna, la disparitat i les acusacions creuades més o menys explícites. Ni em sorprèn ni ho lamento, si no fos així pensaria que ja no soc al planeta Terra…

A la fi, la història de les intervencions en el nomenclàtor cal fer-la i tenir-la present perquè contribueix a entendre la història de la ciutat, però no ens obliga a assumir-lo tal i com està sinó, contràriament, a refer-lo una vegada i una altra. A partir d’aquí algunes consideracions personals i professionals.

Un nomenclàtor del segle XXI, sense anacronismes ni arqueologismes excessius

Hi ha parts del nomenclàtor urbà, en el cas de Sabadell tot el que és anterior al segle XIX, que foren filles d’un temps en que el concepte mateix de nomenclàtor gairebé no existia: carrers amb més d’un nom i sense senyalitzar, carrers amb nom associat a allò que s’hi feia o a un edifici que hi havia -sovint també sense senyalitzar-, pocs carrers dedicats a persones i molts a sants -que no és gens clar que siguin sempre persones-, etc. A Sabadell són pocs perquè Sabadell era petit, el que en quedi -en principi- per a mi s’hi pot quedar: resulta gairebé arqueològic -amb tot el meu respecte per la professió- i no fa nosa a ningú. Tota la resta és discutible: ni cal canviar-ho per presentisme obligatòriament, ni tampoc conservar-ho per historicisme, la meva paraula preferida en aquest cas és sempre ‘depèn’. I així la discussió pot començar.

Per a mi, el nomenclàtor només hauria de reproduir la part de la memòria que una majoria -si pot ser qualificada- consideri necessari lloar -personatges i situacions considerades exemplars- i aquella que cal commemorar encara que se’n lamentin les resultes -una catàstrofe, una tragèdia, un assassinat-. La necessitat d’una majoria no exclou el respecte per les minories perquè si la majoria ha de ser qualificada, necessita de les minories també: és el joc del consens, que no vol dir que tothom hagi d’estar d’acord amb tot. Les lloes i les commemoracions explícites haurien d’acompanyar qualsevol canvi concret del nomenclàtor, per evitar equívocs, amb una explicació de motius: així en el següent canvi del nomenclàtor no caldria conjecturar sobre els motius de l’anterior.

No cal que siguin al nomenclàtor, perquè no són motiu d’exaltació en el sentit assenyalat, aquells personatges i situacions que obertament representaren el contrari del que considerem desitjable en el present -en un consens de mínims que hauria de superar de molt el 51 per cent d’acceptació-. I encara, naturalment, posant en context cada personatge i cada situació en la seva època i no fent transposicions tan fàcils com anacròniques -ja en parlaré-.

Cal tenir en compte, també, que les persones que figuren en el nomenclàtor ho fan per un aspecte concret de les seves vides i no per tots: uns per polítics, altres per sindicalistes, altres per empresaris, altres per artistes, etc. En cada cas exaltem un aspecte diferent.

De Machado valorem la seva obra literària i el seu compromís cívic amb la democràcia i no si se sentia o no espanyol -més tenint en compte com de volàtils demostren ser sovint els sentiments- i també perquè el franquisme maltractà la seva memòria per idèntics motius. De Companys exaltem la seva lluita obrerista i catalanista, el fet que fos elegit diputat per Sabadell, tan democràticament com era possible fer-ho, i el caràcter simbòlic de la seva execució/assassinat -del 6 d’octubre, si voleu en parlarem un altre dia perquè dóna per un llibre-. De Riego remarquem la seva lluita contra l’absolutisme, que li costà la vida, en un context en el que els demòcrates -pràcticament inexistents- formaven part de l’ala esquerra del liberalisme anti-absolutista: no lloem, en canvi, el fet que fos militar i entenem el pronunciamiento com la conseqüència de la manca absoluta de llibertats i de mitjans per a lluitar pacíficament, com hauria pogut passar en una altra època, perquè si tot hagués de ser immaculat estaríem condemnats a només poder posar sants -que ja he dit que no són persones-. En fi, de Pi i Margall no podem oblidar la seva defensa radical de la democràcia, en uns temps en que el liberalisme ja no era el bàndol dels contraris a l’absolutisme -mort i enterrat- sinó tot sovint, en la seva versió més conservadora, el nou statu quo que impedia anar més lluny. De Teresa Claramunt celebrem l’activisme obrerista i feminista avant la lettre, de Macià la culminació d’una vida que el convertí en símbol de l’autogovern català -i no les tasques que feu com a enginyer militar- i de l’alcalde Marcet…

de l’alcalde Marcet… de l’alcalde Marcet no sé ben bé què és el que lloem, celebrem, commemorem, destaquem, més enllà de que a parer d’alguns es veu que ‘no fou tan dolent’ -sense que em quedi clar ben bé amb qui el comparen, perquè comparar-lo amb Franco no s’hi val per pura proporció-, ‘va fer coses bones’ -només faltaria en 20 anys d’exercici-, ‘és una part important de la història de la ciutat’ -també ho són Josep Burrull i Manuel Bustos i no he vist enlloc que se’ls hi vulgui incloure -, etc.

En el fons, li tenim perquè ja hi era quan vam arribar –la decisió la prengué un ajuntament encara de la dictadura- i ha resultat molt difícil -com torna a ser evident, de moment- trobar prou consens per a retirar-lo; de la mateixa manera que si no hi fos, difícilment concitaria prou consens per posar-lo allà on és: un lloc de privilegi dins del nomenclàtor, no pas un carreró en un polígon industrial.

Nomenclàtor, història i memòria política

Esmentat més amunt que hi ha parts del nomenclàtor que afecten espais de la vida ciutadana que no són la política estricta -que potser n’ocupa masses-, vaig a centrar-me en la memòria política i com crec que hauria de reflectir-se en el nomenclàtor i on hauria d’anar la memòria política que no hauria de ser-hi -sempre al meu parer. Com que gràcies als deus -o a qui sigui- de memòria se’n pot fer i se’n fa també en altres llocs que no són les plaques dels carrers i com que a més de fer memòria -en el sentit exaltatiu- també cal saber una mica d’història, la meva proposta és inequívoca: podem concentrar-nos a fer una política cultural que inclogui d’una vegada i per totes la difusió de la història de la ciutat a tots els nivells? Déu n’hi do dels llibres que tenim! Sempre en falten de nous, però continuem afortunadament contaminats pel virus dels historiadors patriòtics -jo en soc un i en presumeixo- que tard o d’hora dediquen una part de la seva recerca a la història local -el darrer exemple és la monumental guerra civil de l’Esteve Deu… per molts anys! De moment no patim per aquí, per comparació amb altres ciutats tipus Badalona, Terrassa o Manresa.

Però ens falten museus… uns museus on puguem mostrar la vida social, cultural i política de la ciutat i on Marcet -i també Burrull i Bustos- tindran el seu espai al costat de Josep Moix i Antoni Farrés sense que s’hagi de penjar cap sant. Els museus són eines imprescindibles i no tenen perquè esdevenir un cau de pràctiques localistes si s’insereixen en una política cultural adequada i coordinada -fins i tot, si cal, amb Terrassa, què hi farem! És en aquest tipus d’espais on les coses es poden explicar bé i contextualitzades.

Per això, perquè hi ha llocs més adequats per explicar bé les coses, el nomenclàtor es pot depurar per treure’n fòssils com la Plaça Alcalde Marcet, actuació imperativa per diversos motius. El primer motiu se centra en el personatge polític. Marcet fou partidari i càrrec nomenat en dues dictadures, no només en la franquista, i quan tingué ocasió (1931-36) no es presentà a les eleccions. Ser càrrec designat en dues dictadures i ni tant sols presentar-se a les eleccions quan era possible marquen el tarannà polític de l’individu de manera impossible de ser exaltada en democràcia. I, si us plau, no fem trampes: és clar que al nomenclàtor de Sabadell hi ha molts polítics que no foren demòcrates, fonamentalment liberals del segle XIX. Però els liberals del segle XIX hi són perquè defensaren el liberalisme front a l’absolutisme quan la democràcia era poc més que un concepte abstracte en cenacles radicalitzats. Cap d’aquests liberals hi és per haver atacat la democràcia o per haver-li barrat el pas. Marcet hi és malgrat haver lluitat contra el liberalisme –primer- i contra la democràcia –després-, totes dues coses a l’hora, o, més probablement, per haver-ho fet perquè no només fou alcalde d’una dictadura, és que la decisió de batejar la plaça amb el seu nom tampoc no es prengué en democràcia -un altre motiu per a revisar-la-.

Que Marcet no és el pitjor franquista/feixista que hom pugui trobar? És veritat, però no deixa de ser franquista i feixista i d’haver contribuït a liquidar la democràcia i construir i consolidar la dictadura des del seu càrrec i en la mesura de les seves possibilitats. Que Marcet tingué bons sentiments -algunes vegades, no sempre- i ajudà persones d’altres ideologies en moments concrets? Sí, com tota la resta d’alcaldes franquistes -no sé perquè hi ha qui pensa que en això fou excepcional quan la recerca ens n’ha mostrat d’altres amb un perfil similar, salvant les distàncies de Ferrer Pi a Vilanova i la Geltrú fins a Porcioles a Barcelona: perquè la capacitat d’influir és també una manifestació del poder. Però la clemència de Marcet o la seva bonhomia -la que tingués- no impugnen la major: ajudar, perdonar i demés no foren accions democràtiques ni deixaren de ser-ho, foren el complement d’una política conscient, pensada per crear consens al voltant de la seva figura, com ho fou també la publicació de les seves memòries. Marcet volia que la posteritat parlés bé d’ell -una mania com qualsevol altra que és molt corrent en el món de la política- i a fe que ho ha aconseguit, si més no parcialment. Per això explicà el que explicà i silencià el que silencià i per això se n’ocupà de fer algun favor que altre, al marge que també ho fes per bonhomia, perquè no és incompatible amb la intel·ligència política.

Consideracions apart mereix el debat sobre si a Marcet se l’ha de treure d’on és en nom de l’anomenada Llei de la Memòria Històrica. Treure’l en nom d’aquesta llei seria probablement possible, però -pel caràcter limitat de la mateixa llei- estaria agafat pels pèls. Només cal pensar que a judici d’una comissió d’experts (?) José Antonio Primo de Rivera es pot quedar al Valle de los caídos perquè fou víctima de la guerra civil, quan està més que demostrat que en fou un dels seus causants, encara que fos modestament, i que fou afusellat per això. N’hi ha que deuen pensar que els generals colpistes Goded i Fanjul també foren víctimes perquè també els van afusellar. En el fons, per a mi aquesta qüestió és irrellevant per al cas Marcet: la llei diu a qui no pots tenir en els carrers, però no obliga a mantenir-hi als que ja hi són quan la tal llei no els afecta. A més, Franco, Mola o Sanjurjo són una qüestió global, però Marcet és cosa nostra.

He llegit els múltiples exemples que s’han posat de les seves accions humanitàries i positives en general, aplegades en una veritable feinada pel Josep Maria Benaul. Podria discutir-les –algunes, altres no- i afegir la meva llista de signe contrari:

  • a) extorsions a empresaris per pagar les despeses del C.D.Sabadell de futbol en mig dels anys de la gana -i efectuades en paral·lel a la recapta de fons per a la beneficència-,
  • b) denuncies de rojo contra un empresari competidor quan era tinent d’alcalde, desmentides per la guàrdia civil que passà a denunciar-lo al governador, sense efectes pràctics,
  • c) intent de retirar la pensió de jubilació a un vell funcionari que malparlava de Franco, aturada pel governador civil,
  • d) expulsió d’immigrants irregulars des de 1942, al menys, tal i com ell mateix reconegué en una memòria d’actuació municipal, encara que mentís en les seves memòries al respecte,
  • e) col·laboració plena -anava amb el càrrec- en matèria de depuració de funcionaris, repressió de l’oposició, etc. quan li va correspondre i en la mesura en que li va correspondre.

I podria seguir, donant detalls de tot plegat ad nauseam, però això pertocaria -com les informacions positives- a una veritable biografia que està per escriure. Les diverses cares de Marcet -i algunes coses més- s’han de discutir in extenso i això només es pot fer en articles, llibres, museus, exposicions, etc. que són els suports que permeten matisos, contorns, perfils i polièdries diverses. A les plaques del carrer no hi ha mitges tintes perquè ningú no hi afegirà tot el que estem ara discutint i l’ús que algú podria fer-ne podria arribar a ser contraproduent.

Si Marcet no combaté l’absolutisme des de les files del liberalisme -perquè no hi era-, si combaté el liberalisme però no en nom de la democràcia sinó de la dictadura, si combaté la democràcia en nom del feixisme i si, a la fi, obtingué com a recompensa pel seu combat el nomenament d’alcalde, no procedeix conservar-lo al carrer precisament per haver estat alcalde. És més aviat un contrasentit. Si algú vol plantejar que li posin una placa a l’aeròdrom com a pròcer de l’aeronàutica, si li volen posar una placa al Gremi de Fabricants, fins i tot si es vol fer una placa explicativa a la Piscina Marcet o als pisos Marcet, sigui… Però ‘alcalde Marcet’ a una de les -encara avui- principals places de la ciutat, no entenc a quina mena de política de memòria exaltativa respon -la millor plaça perquè fou el millor alcalde?- i em provoca, com és públic i notori, una certa exaltació, però en sentit contrari.

Source: ‘Nomenclàtor, memòria ciutadana i exaltació: el cas de la Plaça ‘Alcalde Marcet’, per Martí Marín

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.