Acte d’homenatge al Manuel Fenández Márquez

Manuel Fernández Márquez, fou un jove treballador de St Adrià assassinat per la repressió franquista. Manuel cridava junt amb els seus companys millores bàsiques a la feina. No fou una bala perduda qui el va matar. Va ser un assassinat de classe. Les empreses apuntaven amb el dit i el règim matava.
Tres anys després Sabadell, a la nostra Vaga general Política de 1976 ens mataven també un professor d’anglès i un treballador va quedar incapacitat greument. Franco ja havia mort, però les grans indústries seguien apuntant i el règim continuava matant.
No fa gaire, uns mesos abans del començament de la pandèmia a Sabadell vam fer un homenatge similar al què li oferim avui al Manuel, inaugurant popularment diverses places de Sabadell per recuperar la memòria històrica de la nostra ciutat, i posar en valor les persones i valors que van intentar millorar-la. Una d’elles la dediquem al Cipriano Martos, treballador de Sabadell. Curiosament l’ajuntament va posar la placa de Cipriano a la plaça que havia estat llargament reivindicat per veïns i família, però no la va inaugurar. I ho vam haver de fer popularment, sense el recolzament de les “institucions democràtiques”. El Cipriano va morir torturat a Reus 5 mesos després què matessin al Manuel Fernández Márquez. La Guàrdia Civil li van fer veure el què anomenaven el «Còctel de la veritat», una corrosiva combinació d’àcid sulfúric i gasolina. 48 anys després, la família encara no ha aconseguit recuperar el seu cos que continua en una fosa comú del cementiri de Reus.
Moltes persones que teniu l’edat que tindrien ara el Manuel o el Cipriano VAU PROTAGONITZAR VAGUES I EMFRONTAMENTS AMB EL REGIM, per reivindicar el què avui poden gaudir en gran part els vostres fills i nets. La bala us podia haver matat també, però aquí esteu, testimoniant que la lluita va valdre la pena. No us han regalat res, ni ens regalaran mai res. Les grans indústries continuen apuntant i ens disparen amb retallades socials i econòmiques que porten a l’atur, al desnonament i a la desesperació a milers de famílies com les vostres.
Avui fem memòria històrica no per mirar al passat i plorar un cop més al Manuel Fernández i a tots els Manuels que van caure assassinats pel camí. Fem memòria històrica perquè la lluita continua. Franco a mort, però els nets polítics i econòmics d’aquells que us apuntaven fa gairebé 50 anys, ens senyalen avui sense contemplacions.
La tasca d’entitats republicanes com les avui presents en aquest acte de recuperació de la Memòria Històrica, la seva preservació i la seva difusió, serveix per denunciar la repressió exercida per l’Estat espanyol, tant al 1973 com al segle XXI, contra la ciutadania que defensa els seus drets bàsics.
La memòria històrica ens ha de recordar que el capitalisme ens va situar fa uns anys en una duríssima crisi econòmica de la què molts no hem aixecat cap encara. Les condicions de moltes famílies tornen a ser les què vivien les famílies de COPISA als anys 70.
En aquests moments en que les forces més retrògrades i reaccionaries promouen polítiques de regressió dels drets socials, polítics, nacionals i dels més elementals drets democràtics com son els d’expressió i manifestació, la mateixa existència d’aquest acte d’homenatge al Manuel, son un exemple a seguir, al que totes les forces democràtiques i progressistes hem de donar el suport necessari per evitar l’oblit de la repressió exercida per l’Estat franquista i la restitució dels que la van patir i que alguns voldrien obviar per tal de justificar un retorn al passat.
Franco va morir però mentre no recuperem els ossos dels nostres morts i no es depurin responsabilitats, la lluita antifranquista continua.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *