Avui es parla molt de les fake news, que al servei de l’extrema dreta és com aquella propaganda de Goebbels que va permetre aniquilar milions de persones sense que tot un poble s’aixequés contra la barbàrie. Això és el feixisme, la normalització de l’abominació, una manca d’autoestima col·lectiva que justifica la repressió de la part més feble de la societat etiquetada com a enemics perillosos. Convertint el seu atac al dissident, al diferent, en un pobre però terrorífic discurs d’autodefensa. I és que l’art mediocre de fer de la mentida llei sempre ha estat una eina del feixisme.
La gent que treballa en la recuperació de les memòries dels lluitadors antifeixistes, que van combatre la mentida amb la paraula i el fusell, sap molt bé el que és la propaganda enverinada llençada com a llosa per no deixar aixecar el cap a generacions. Mentides que han estat pilars de transicions de silenci i impunitat, què van fer creure que teníem una democràcia perfecta que s’ha revelat com un nou règim de corrupció amb una corona al front, regal, aplaudit per uns i per altres, d’una dictadura, columnes de calúmnies que encara avui dia sostenen tanta falsedat. Una dictadura que amb els seus tentacles, que no són d’ultratomba, marca agendes legislatives, executives, judicials, empresarials, polítiques, de mitjans, de l’Església… I encara els seus hereus no han acabat d’aplicar totalment la seva doctrina per arrasar drets i llibertats en una política de terra cremada irrespirable. Una esquifida democràcia que ni tan sols pot treure del seu mausuleu de mort a un genocida i que no posa cap límit al franquisme que està en el seu ADN.
La mentida repetida mil vegades acaba convertint-se en veritat indiscutible per al gruix de la societat i qui no la creu amb el temps acaba acceptant amb normalitat o resignació reformes laborals, lleis mordasses, rescats bancaris, farses de judicis, sentències inadmissibles, discursos masclistes i discriminatoris contra qualsevol minoria. Fins i tot acaba normalitzant que un partit franquista entri en les institucions ocupant cada dia hores de promoció en televisió fent passar al llop per simpàtica i desvalguda àvia de conte. Totes les persones que es consideren antifeixistes, anticapitalistes, d’esquerres, republicanes, progressistes, defensores dels drets humans o només simplement bones persones, haurien d’estar horroritzades amb el caire que està agafant la realitat de l’estat espanyol, una deriva feixista repugnant.
El nostre altaveu és molt petit i no podem competir amb tanta mentida i tergiversació en prime time. Un atac a una seu d’uns determinats partits és un acte amplificat de terrorisme apocalíptic que no pot acabar més que amb la il·legalització de partits i gent muda a la gàbia o multada, un atac silenciat a seus o persones d’altres partits o col·lectius són manifestacions d’una ciutadania que té dret a expressar-se encara que sigui amb els punys. Nosaltres no podem parlar de franquisme per desfasats guerra civilistes però ells poden parlar de reconquesta i expulsió per patriotisme d’actualitat. Les dones que defensen els seus drets en la manifestació del 8 de març són feminazis, els activistes contra el feixisme són nazis, aquells que ataquen les llibertats ho fan al crit de llibertat perquè són els amos de la mentida al carrer, als tribunals, a les pàgines dels diaris i no tenen cap vergonya. L’única manera que tenim de combatre tanta misèria democràtica és posar el focus en la veritat i portar-la de plaça en plaça, de carrer en carrer, de porta en porta. Un treball que sembla molt senzill però que no és possible sense el compromís insubornable i incansable de gent generosa i solidària, com la gent de la memòria combativa. Una tasca tan important per a la nostra lluita per la veritat, la justícia i la reparació que no pot ofegar-se en la impotència que ens vol imposar el sistema del lligat i ben lligat. Això és el que fem avui aquí a Sabadell amb la vostra complicitat, sabadellenques i sabadellencs que heu portat el testimoni de molts combats contra la tirania i l’opressió, des de Teresa Claramunt als antifeixistes que durant dècades fins avui no han deixat de lluitar pels drets que ens mereixem.
Es veu que la nostra veritat és perillosa i els deu preocupar molt quan han de sortir veus des de les mentideres files del PP acusant-nos de voler guanyar ara una guerra perduda, que van guanyar els seus franquistes pares. Potser ens tenen por i ens acusen de voler complir un deure democràtic, que és justament guanyar la defensa de la llibertat i la democràcia que van fer les nostres víctimes contra el feixisme colpista.
Per molt que se’n riguin de nosaltres, que ens ataquin, que escampin la seva abominable propaganda, que posin un estat sense drets per a les nostres víctimes al servei de botxins condecorats, nosaltres serem resistència i plantarem cara a la mentida. Combatrem el franquisme, l’extrema dreta, la ultradreta, el feixisme, el nazisme, el supremacisme, el racisme, el masclisme, les fòbies contra tota minoria objecte del seu odi, digueu-li com vulgueu, perquè tots aquests termes són l’arrel verinosa de l’arbre, que si no talem entre totes, ens donarà una allargada i interminable ombra, tan i tan fosca, que no tornarem a sentir l’escalfor de la llum de les llibertats.
Estoy hoy aquí con vosotras y vosotros mis vecinas y vecinos, con mis compañeros de la Mesa de Catalunya, para rendir homenaje a todas las hijas e hijos de esta ciudad, nacieran donde nacieran, que se comprometieron a luchar y a resistir contra el franquismo. Estoy en nombre de las y los antifascistas que se sacrificaron por sus dignos ideales contra el golpe de estado del 36 y contra la larga dictadura. Estoy aquí en nombre de mi hermano Cipriano Martos Jiménez, un sindicalista, un antifranquista, una buena e íntegra persona, que fue salvajemente torturado por la Guardia Civil de Reus y que tras semanas de agonía murió en el hospital solo, porque nadie nos avisó de lo que había pasado. Su cuerpo fue a parar a una fosa sin permiso de la familia, hoy seguimos pidiendo que sean desenterrados sus restos y puedan ser trasladados a nuestro pueblo para que descansen junto a los de nuestros padres, que tanta pena pasaron. Por eso también acudí a la justicia argentina para recibir la justicia que aquí nos han negado.
Espero y deseo que nuestro ayuntamiento ponga su nombre a una plaza o a una calle para que tengamos siempre presente que su compromiso con la libertad es un ejemplo para quienes pelean cada día por nuestros derechos democráticos. Eso sería para la familia parte de la reparación que esperamos.
Gracias a todas y todos.
Poema de Antonio Martos a su hermano Cipriano.
Los ríos se desbordaron todos en general
entre ellos El Ebro, El Guadalquivir, el Ter y el Llobregat
de las lágrimas que lloraron por ti toda la humanidad.
De tanto como lloraron al no poderte abrazar,
el día que te enterraron
en la clandestinidad
como el que no tiene a nadie que te quisiera abrazar.
Que pongan tres crespones negros
en ventanas, balcones y en las puertas del cuartel
para que la gente sana puedan saber
lo mucho que padeciste y tuviste que padecer
cuando te obligaron a aquel brebaje beber
Lluís Companys i Jover va ser diputat per Sabadell l’any 1920. Va ser escollit càrrec electe mentre estava deportat al castell de la Mola a Maó, després d’haver estat detingut i empresonat amb Salvador Seguí, el noi del sucre. El 1934 va tornar a passar per la presó després de la proclamació de l’Estat Català el 6 d’Octubre. El 1940 va ingressar a la presó del Castell de Montjuïc on va ser assassinat al Fossar de Santa Eulàlia pels feixistes espanyols, després d’haver estat entregat pels nazis a la dictadura franquista. Mataven el President de Catalunya i posaven una pedra més sobre un país assolat per la repressió. En el seu honor i en el de totes i tots els afusellats a Catalunya llegirem aquest poema.
Què fa la multitud que enfervorida escolta
l’espetec dels fusells i els vols de caderneres
que esvalotadament se’n van amunt i es perden
enllà de l’horitzó? L’alba porta un nou dia
que s’haurà d’emplenar de plors i de rialles
d’amor i joventut, de records i tendreses.
Tornarem a sofrir, per molts núvols que passin.
Tornarem a lluitar, amb desigs i paraules.
Tornarem, tornarem, tornarem, tots a vèncer
la por a la nostra mort. Els pètals de les roses
transparenten la llum que esclata a Catalunya.
I la pluja que cau esborra les petjades
d’aquells insomni trist que encara és esperança.
Tornarem a cantar cançons de porpra i ambre.
I tu sempre seràs estel de la nit clara.
Anònim, 1990.
Teresa Claramunt
Estem al març, el mes lila del calendari, el mes de les dones lluitadores pels seus drets, conquerits tan lentament com penosament, amb molt de sacrifici i compromís, entre la incomprensió de dones i homes educats i perpetuadors del masclisme sota la doctrina religiosa, que sempre ha menyspreat les capacitats de les dones. La nostra Mesa de Catalunya sempre ha tingut molt present a les dones, les dones pioneres en política, en sindicalisme, en els oficis vetats, en les ciències i les lletres, en la rereguarda, en el front, en les institucions. Dones amb coratge d’arreu del món que van trencar cadenes, barrots, lleis, injustícia i van guanyar drets a cops de repressió, per poder sortir de la marginació i l’opressió de gènere. Encara queda molt per fer, vetllar perquè no ens robin el que tenim, acabar amb les violacions, les morts, les vexacions, les desigualtats d’oportunitats i de salari, encara hem de trencar el sostre de vidre que han col·locat sobre el cap de la meitat de la humanitat.
Volem retre homenatge a les sabadellenques que van patir la repressió feixista i ho fem llegint aquests fragments de
discursos de Teresa Claramunt, nascuda a Sabadell el 1862 i morta a les portes de la República. Obrera tèxtil, sindicalista, feminista i anarquista. Dona d’idees insubornables defensades en les condicions més terribles i amb una determinació que no van poder aturar les tortures que li van deixar greus seqüeles.
“Pero ¿creéis, señores burgueses, que este estado de servilismo en que mantenéis a la mujer prueba su inferioridad? Os alabáis de una pretendida superioridad física e intelectual, citándonos triunfalmente las conclusiones de vuestros psicólogos y fisiólogos …
¿Creéis, pues, que se puede declarar inferior un ser por el sólo hecho de que difiera de otro, sobre todo cuando esta diferencia proviene de la facultad que le distingue, determinando su función en la vida?”
“Y bien; yo soy mujer, me considero perfectamente igual a vosotros, mis facultades tan nobles como las vuestras y mis órganos tan útiles en la evolución general del gran todo humano.
Si la mujer es inferior al hombre respecto a fuerza, en cambio, como reproductora de la especie, es el primer obrero de la humanidad. Por otra parte, se exagera en exceso la inferioridad muscular de la mujer. Históricamente, la mujer ha sido siempre la principal bestia de carga, y en la actualidad comparte con el hombre los trabajos más penosos.”
“No es posible una sociedad libre e instruida allí donde la mujer sea esclava e ignorante.”
“Ni obreras explotadas en las fábricas ni esclavas en el hogar o la familia: ¡Por una sociedad sin amos, ni señores, comunista y libertaria, de hombres y mujeres libres!”
101 dones nascudes i/o veïnes de Sabadell van ser jutjades pel franquisme els anys següents al triomf del cop d’estat feixista. Jutjades pels tribunals militars franquistes sense cap garantia, acusades de rebel·lió o auxili a la rebel·lió quan elles representaven la lleialtat a la legalitat republicana.
Dones de tota edat, condició i filiació política que volem recordar avui. La més jove de totes va ser la sabadellenca Francisca Tena Ripollès que amb 16 anys va haver de passar per la maquinària de repressió franquista, encara que la seva causa va ser sobreseguda. Altres veïnes de Sabadell menors d’edat jutjades van ser, recordem que el franquisme situava la majoria d’edat amb 25 anys, les següents:
Eulàlia Brossa Font, filla de Sabadell de 19 anys, condemnada a 6 anys i 1 dia.
Conxita Farriols Solano, filla de Sabadell de 19 anys, condemnada a 12 anys de presó.
Joana Borràs Trelis, filla de Sabadell de 21 anys, la seva causa va ser sobreseguda.
Carme Carbó López, filla de Sabadell de 21 anys, la seva causa va ser sobreseguda.
Josefa Ruiz Lucas, filla de Múrcia de 21 anys, condemnada a 12 anys i 1 dia.
Pilar Laspuertas González, veïna de Sabadell de 22 anys, condemnada a 12 anys i 1 dia.
Josefa Mañosa Llobet, filla de Sabadell de 22 anys. Va ser absolta.
Teresa Teixidó Seto, filla de Sabadell de 22 anys. Va ser absolta.
Dolores Moreno Cárceles, filla de Múrcia de 23 anys, condemnada a 6 anys de presó.
Teresa Perea Lorente, filla de Ceutí, Múrcia, de 23 anys. Llibertat.
Maria Roura Comas, filla de Sabadell de 23 anys. Va ser absolta.
María Teresa Benedicto Coflent, filla de Sabadell i veïna de Barcelona de 24 anys, condemnada a 15 anys.
Carmen Borràs Trelis, filla de Ripollet de 24 anys, condemnada a 12 anys i 1 dia.
María Martínez Hernández, filla de Santomera, Múrcia, de 24 anys. Va ser absolta.
Rosa Serratosa Riera, filla de Sabadell de 24 anys. Llibertat.
No van fer excepcions ni amb les més joves, ni amb les més grans com la María Palomeque González filla de Casarabonela, Màlaga, que va ser detinguda amb 71 anys o l’Esperanza Ferrer i Guàrdia de 66 anys de Graus, Osca, totes dues amb causes sobresegudes. O la Magdalena Llonch Alsina, filla de Sabadell de 64 anys i veïna de Cerdanyola condemnada a 12 anys i 1 dia.
Hem de pensar que totes aquestes dones van haver de passar per presó amb la por i l’angoixa que van patir sense saber quin seria el seu destí en mans dels feixistes.
D’aquestes 101 dones algunes van ser condemnades a molts anys de presó i inclús condemnades a reclusió perpètua com les següents:
Josefa Vilarrubias Solanes, filla de Barcelona de 22 anys. Commutada per 20 anys i 1 dia.
Maria LLonch Casanovas, filla de Sabadell i veïna de Barcelona de 35 anys. Commutada per 20 anys i 1 dia.
Cándida López Valls, filla de Sabadell de 40 anys.
Maria Gispert Coll
Entre aquestes dones es troba l’escriptora i política
Maria Gispert Coll, filla de Sant Vicenç de Castellet. La Maria va néixer el 12 d’octubre de 1904 al si d’una família treballadora de la indústria tèxtil. Va estudiar a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis i al Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria i va treballar com administrativa iniciant-se sindicalment i políticament al Bloc Obrer i Camperol. Va participar en mítings amb Andreu Nin i Joaquim Maurín i va col·laborar en el Diari de Sabadell, El Poble, La Batalla i La Humanitat. Va militar al POUM dirigint el setmanari L’Impuls. Després del triomf del feixisme quan la Maria tenia 34 anys va ser detinguda, jutjada en Consell de Guerra i sentenciada a Reclusió Perpètua. Aquesta pena va ser commutada per 20 anys i 1 dia de presó dels quals va complir 7 llargs anys a les inhumanes institucions penitenciàries per a dones custodiades per monges sense cap caritat. La Maria va morir a l’exili, a Caracas el 23 de gener de 1976.
Dones pioneres que van obrir pas. La primera regidora de Sabadell. Del consistori a l’exili i de tornada a casa sempre en lluita. Lectura feta per l’actual Regidora de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell.
Fidela Renom i Soler. Nascuda a Sabadell el 1891. Defensora de la dona treballadora. Acabats els estudis primaris, ingressà a la Institución Libre de Enseñanza. Treballà en el tèxtil com a ordidora. L’1 de febrer de 1934 va ser la primera dona elegida regidora a l’Ajuntament de Sabadell per la candidatura del Círcol Republicà Federal. A arrel dels Fets d’Octubre de 1934 l’ajuntament es dissol per ordre militar. Amb la victòria del Front Popular el febrer de 1936 Renom tornarà al consistori fins a l’octubre d’aquest any. Ocupà la regidoria d’Assistència Social, des de la qual va emprendre la reforma de la Clínica de Maternologia creant una plaça específicia per un metge ginecòleg titulat i l’eliminació dels símbols religiosos. Introdueix reformes socials a les colònies escolars. Va formar la Lliga Laica Femenina per l’emancipació de la dona obrera i per crear una consciència femenina lliure de prejudicis religiosos, d’aquí van nèixer les primeres escoles bressol gratuïtes per a obrers. També creà el primer cos d’infermeres laiques.
Formà part de la Societat d’Actes Civils La Emancipación, fundada per Tomàs Viladot, per promoure els enterraments civils, i va ser també una destacada activista del Centre d’Estudis Psicològics, l’entitat dels espiritistes. Durant la Guerra va ser presidenta de la Secció Femenina del Socors Roig Internacional a Sabadell enviant ajut a Madrid i al País Basc. Va perdre el seu fill Joan al front. El 1939 Fidela Renom s’hagué d’exiliar a França i no en tornà fins al 1947. Renom va morir el 1987 a Barcelona i, tal com havia demanat, fou enterrada al departament laic del cementiri de Sabadell. Sempre firmava com a primera dona regidora de l’Ajuntament de Sabadell, de 1934 a 1936.
Van ser 1000 consells de guerra els que es van perpetrar contra els homes nascuts i veïns de Sabadell. 1000 judicis farsa plens de falsedats que van ser anul·lats el 2017 pel Parlament de Catalunya gràcies a la gran tasca del nostre company Pep Cruanyes de la Comissió de la Dignitat amb el suport de totes les entitats que conformen la nostra Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes. Entre aquests homes lleials que van patir la repressió dels rebels, 24 van ser condemnats a mort, 23 van ser executats al Camp de la Bota i enterrats al Fossar de la Pedrera. Volem retre homenatge a:
Luis Alforjas Andrés. 49 anys. Casat. Mecànic. Nascut a Barcelona i veí de Sabadell. Filiació UGT. Acusat de Rebel·lió, assassinat el 8/3/1939.
Antonio Chuecos García. 23 anys. Solter. Cuiner. Nascut a Sabadell i veí de Caldes de Montbui. Filiacio Juventuts Socialistes Unificades de Catalunya. Acusat de Rebel·lió, assassinat el 17/6/1939.
Rafael Corominas Franquet. 44 anys. Casat. Contramestre. Nascut a Barceloa i veí de Sabadell. Filiació Partit Federalista -UGT, Círcol Republicà. Acusat de Rebel·lió per formar part del comitè de confiscació de fàbrica, assassinat el 8/3/1939.
Miguel Cortes Gasulla. 42 anys. Casat. Jornaler. Nascut a Morella, Castelló, i veí de Sabadell. Filiació CNT. Acusat de Rebel·lió, assassinat el 3/7/1940.
Enrique Cunillé Calders. 29 anys. Casat. Xofer. Nascut a Juan L.Lacace, Uruguai i veí de Sabadell. Filiació UGT. Acusat de Rebel·lió per ser President de la Junta de Transport de Sabadell. Assassinat el 29/7/1939.
Ramón Graells Crous. 49 anys. Casat. Contramestre. Nascut a Sabadell i veí de Terrassa. Filiació Partit Federalista. Acusat de Rebel·lió per patruller i organitzador centúria milicians. Assassinat el 25/10/1939.
Antonio López Vivancos. 22 anys. Casat. Jornaler. Nascut a Mazarrón i veí de Sabadell. Filiació FAI. Acusat d’Auxili a la Rebel·lió per patruller. Assassinat el 18/5/1940.
Olegario Masferrer Casan. 24 anys. Solter. Carreter. Nascut i veí de Sabadell. Filiació JSUC-PSUC-UGT. Acusat de Rebel·lió per patruller i assassinat el 6/7/1940.
Ramón Miguel Vilanova. 21 anys. Solter. Obrer. Nascut a Sabadell i veí de Caldes de Montbuí. Filiació Joventuts Llibertàries CNT. Acusat de Rebel·lió per patruller i voluntari de la Columna Durruti. Assassinat el 17/6/1939.
Antonio Morral Tondo. 27 anys. Solter. Obrer. Nascut a Sabadell i veí de Tordera. Filiació Juventuts Llibertàries CNT. Acusat d’Adhesió a la Rebel·lió per patruller. Assassinat el 8/7/1940.
Saturnino Nicolás Antolinos. 47 anys. Casat. Miner i Guarda Forestal. Nascut a Santomera, Múrcia, i veí de Sabadell. Filiació Partido Sindicalista, UGT. Acusat de Rebel·lió per ser Cap de Patrulles i Delegat de Compres de l’Ajuntament. Assassinat el 3/7/1940.
Ramón Nicolás Nicolás. 25 anys. Casat. Pintor. Nascut a Santomera, Múrcia, i veí de Sabadell. Filiació CNT. Acusat de Rebel·lió per patruller i Xofer de la Comissió d’Economia de l’Ajuntament. Assassinat el 8/7/1940.
Ángel Palanca Bruguera. 22 anys. Solter. Impressor. Nascut i veí de Sabadell. Filiació desconeguda. Acusat d’Adhesió a la Rebel·lió i assassinat el 5/5/1939.
Juan Bautista Pobla Aguilera. 39 anys. Casat. Impressor. Nascut a Sabadell i veí de Caldes de Montbuí. Filiació PSUC–UGT. Acusat d’Adhesió a la Rebel·lió per voluntari carabiners i organitzador de cerimònies civils com casaments i bateigs. Regidor de Caldes de Montbuí. Assassinat el 7/2/1940.
Juan Riatós Francas. 45 anys. Casat. Paleta. Nascut a Sabadell i veí de Sant Llorenç Savall. Filiació ERC/CNT. Acusat de Rebel·lió per ser president i fundador d’Esquerra Republicana de Catalunya de la localitat de Sant Llorenç Savall i Regidor de la localitat. Assassinat el 5/7/1940.
Pedro Ribas Ollé. 22 anys. Solter. Metal·lúrgic. Nascut a Sabadell i veí de Barcelona. Assassinat el 20/7/1939.
Paulino Ronco Rodríguez. 31 anys. Casat. Jornaler. Nascut a Flores de Ávila i veí de Sabadell. Filiació Sindicatos Trentistas – CNT. Acusat de Rebel·lió per patruller i haver estat Sergent de Carabiners a Madrid. Assassinat el 3/7/1940.
Narciso Rosell Rabassó. 41 anys. Casat. Obrer. Nascut a Sabadell i veí de Sant Quirze del Vallès. Filiació Esquerra Republicana de Catalunya – UGT. Acusat d’Adhesió a la Rebel·lió per Cap de Comitè. Assassinat l’1/5/1943.
Guillermo Salabert Ventura. 54 anys. Nascut a Sabadell i veí de Mollet del Vallès. Assassinat el 1942.
Francisco Sánchez Martínez. 36 anys. Casat. Jornaler. Nascut a Llano Bruja, Múrcia, i veí de Sabadell. Filiació UGT. Acusat d’Adhesió a la Rebel·lió per patruller. Assassinat el 3/7/1940.
Antonio Serra Figuet. 39 anys. Casat. Filador. Nascut a Manresa i veí de Sabadell. Filiació CNT-FAI. Acusat d’Adhesió a la Rebel·lió i assassinat el 3/7/1942.
Els regidors morts, executats, condemnats, exiliats o morts a camps de concentració del consistori republicà de Sabadell.
Regidors sabadellencs morts sota les bombes a Barcelona:
Fragment de la carta de l’1 de gener de 1939 de l’alcalde Manuel Farràs Baró, adreçada al Jutjat 15 de Barcelona, perquè s’autoritzi el trasllat de les despulles a Sabadell, per ser enterrades com s’escau.
“Víctimes de la barbàrie feixista, han caigut als carrers d’aqueixa capital, els companys de Consistori Joan Andrés Raich, Conseller-delegat de la Regidoria de proveïments i el Conseller Dídac Martínez Tarral, auxiliar del primer en les tasques de proveir la rereguarda, en el moment que es trobaven en actes propis de la seva funció. Els acompanyava el xofer-funcionari d’aquest Ajuntament, Francesc Moliné Carbonell, també decés. Si treballaven per a la ciutat, és just que la terra de la ciutat cobreixi les seves despulles.” Text proporcionat pel Museu d’Història de Sabadell.
Regidors encausats:
Ricard Fornells Francesc. 45 anys l’any 1939. Nascut a Barcelona i veí de Sabadell. Filiació Federació Local de Sindicats. Va formar part del primer consistori de guerra de la ciutat com a encarregat d’Assistència Ciutadana. Condemnat a 14 anys i 8 mesos de reclusió temporal.
Manuel Farràs Baró. 45 anys l’any 1939. Veí de Sabadell. Filiació Federació Local de Sindicats, PSUC. Va formar part del primer consistori de guerra de la ciutat com a encarregat d’Assistència Ciutadana i va ser alcalde de Sabadell del 17 d’agost del 30 al 21 de gener de 1939 quan marxà al front per a la resistència final. Va partir cap a l’exili i va morir a Ciudad de Méjico. La seva Causa va ser arxivada el 1943.
Joan Miralles Orrit. 35 anys l’any 1939. Nascut i veí de Sabadell. Filiació Esquerra Republicana de Catalunya. Va estar al vaixell presó Ciudad de Cádiz pels fets d’Octubre de 1934. Regidor de l’Ajuntament de Sabadell del primer consistori de guerra. Va ser sotmès a dos consells de guerra un el 1939, Causa que va ser sobreseguda, i altre el 1941 amb sentència a 15 anys de reclusió temporal, més tard indultat.
Vicenç Santonja Català. 31 anys l’any 1939. Nascut i veí de Sabadell. Filiació PSUC. Regidor de l’Ajuntament de Sabadell del primer consistori de guerra. Causa sobreseguda el 1939.
Manuel Jara Urbano. 41 anys l’any 1941. Nascut a Montilla, Còrdova, i veí de Sabadell. Filiació CNT. Regidor del primer consistori de guerra. Condemnat a 12 anys i 1 dia.
Ramón Arteu Vidal. 38 anys el 1939. Nascut a Rubí i veí de Sabadell. Filiació POUM. Regidor de l’Ajuntament de Sabadell del primer consistori de guerra. La seva Causa va ser arxivada el 1943.
Josep Picanyol Fainé. 38 anys el 1939. Nascut i veí de Sabadell. Filiació Unió de Rabassaires. Regidor del primer consistori de guerra. Condemnat a 12 anys i 1 dia.
Regidors assassinats:
Antonio Munill Mataró. 54 anys. Casat. Contramestre. Nascut a Manresa i veí de Sabadell. Filiació CNT sense confirmar. Acusat de Rebel·lió per formar part del Comitè i per haver estat Regidor. Assassinat el 26 de juny de 1940 al Camp de la Bota i enterrat al Fossar de la Pedrera.
Vicente Álvarez de Lara Campmajó. 21 anys. Xofer. Nascut a Sabadell i veí de Barcelona. Filiació Esquerra Republicana de Catalunya. Regidor de l’Ajuntament de Sabadell. Sentenciat a mort i assassinat a la presó de Lleida a garrot vil.
Pere Manyé Albertí. 37 anys. Casat. Paleta. Nascut a Cervelló i veí de Sabadell. Filiació Sindicatos Únicos-UGT. Va formar part del primer consistori de guerra de la ciutat com a encarregat de Obres Públiques. Acusat de Rebel·lió, assassinat el 10 de maig de 1939 al Camp de la Bota i enterrat al Fossar de la Pedrera.
Francesc Abad Samper. 45 anys el 1945. Casat i amb dues filles. Nascut a Sabadell. Filiació dirigent UGT secció Metall. Militant del POUM. Modelista i regidor de l’ajuntament a l’octubre del 36, marxà voluntari al front i perduda la guerra a l’exili passant pel camp de concentració francès de Barcarès. Va ser capturat pels nazis i deportat a Mauthausen el novembre de 1940. Va resistir 4 anys i 5 mesos l’horror nazi. Va morir a Chauprix, França, el 5/6/1976.
La iniciativa de la col·locació de les llambordes de la memòria als deportats als camps nazis duta a terme per l’Ajuntament de Sabadell i entitats, és una reparació a les víctimes i els seus familiars. Volem demanar que els regidors assassinats pel feixisme espanyol també tinguin aquest reconeixement i es posi una llamborda en la seva memòria allà on van residir, tal com ja s’ha fet a Les Illes gràcies a les companyes i companys de Memòria de Mallorca.
Batlles i regidors exiliats:
Josep Moix i Regàs. Tres vegades exiliat. Nascut a Sabadell el 1898. Teixidor d’ofici va formar part de la CNT. El 1926 es va exiliar a l’Argentina perseguit per la dictadura de Primo de Rivera. Va tornar el 29 com a secretari de la Federació Local de Sindicats. Va participar dels fets d’Octubre del 34 i es va haver d’exiliar de nou. En tornà s’afilià a l’UGT i al PSUC. Va ser president del Comitè Local Antifeixista i des d’aquí alcalde de la ciutat del 36 al 38. L’abril del 38 va ser nomenat Ministre de Treball de Negrín. El 1939 va tornar a exiliar-se, aquesta vegada a Mèxic i més tard a França i Praga on va estar Secretari General del PSUC fins al 56. Va morir el 1973.
Josep Rosas i Vilaseca. Nascut a Súria el 1891 i veí de Sabadell. Treballador del tèxtil i sindicalista. Va participar en la Vaga General de 1917, en la proclamació de la República i als fets del 6 d’Octubre del 34. Va ser detingut i empresonat diverses vegades per les seves lluites. Militant del PSUC va ser regidor de Proveïments i de la Comissió d’Indústries de Guerra. El 1939 després de passar per diversos camps francesos es va exiliar a Xile. Va morir el 1968, mai va poder tornar a Sabadell.
Antonio Silvestre Franco. Obrer del tèxtil, militant de la CNT. Regidor de l’octubre del 36 al març del 37. Va marxar voluntari com a milicià de la Columna Durruti. El 1939 es va exiliar a França on va morir el 1991.
Bru Lladó Roca. Nascut a Sabadell el 1881. Sabater i anarcosindicalista. Després dels fets de la Setmana Tràgica es va exiliar a França. Va passar per l’exili i les presons diferents vegades. Va ser regidor de Sabadell fins que la CNT va ser expulsada pels fets de Maig del 37. El 1939 es va exiliar a Mèxic fins a la seva mort el 1946.
Josep Marés Claperols. Obrer filador i barber. Filiació CNT. Regidor de Treball fins al febrer del 37. Va lluitar contra el feixisme com a Tinent de la 116 Brigada Mixta. El 1939 va fugir del camp de concentració de Los Almendros, Alacant, però va acabar als camps francesos. Va tornar més tard a Sabadell.
Josep Cinca Vilagener. Nascut a Manresa i veí de Sabadell. Tipògraf i militant de la CNT. Va passar per la presó i va haver de viure a diferents localitats. El 1936 va ser membre del Comitè de Propaganda de la CNT i representant del sindicat a les Comissions d’Obres Públiques i d’Indústria de Guerra de la qual va ser regidor. Va passar pels camps de treball nazis amb gran patiment i seqüeles i va morir a França el 1963.
Salvador Sarrà i Serravinyals. Nascut a Sabadell el 1902. Fill de família treballadora amb formació, va treballar de comptable. Casat amb 4 fills. Militant d’Esquerra Republicana. Molt interessat en la lectura i els llibres esdevindrà regidor de Cultura al primer consistori republicà i també al revolucionari desenvolupant una tasca molt important per a la ciutat. El 1939 després de passar pel camp de concentració d’Argelès i es va exiliar a Xile on morí l’abril de 1965.
Salvador Ribé i Garcia. Nascut a Centelles el 1872 i veí de Sabadell. Treballador del tèxtil. Filiació Círcol Republicà Federal. Primer alcalde republicà de la ciutat amb una tasca important al front de la cultura. Morí a Buenos Aires el 1944.
Miquel Bertran Oleart. Nascut a Sabadell. Impressor, teixidor, periodista i sindicalista. Fill de família treballadora. Militant de la CNT. Es va haver d’exiliar després de la Setmana Tràgica, de la Vaga General de 1917 i dels Fets d’Octubre del 34. Va passar per la presó fins a ser alliberat amb la victòria del Front Popular. Va ser Primer Tinent d’Alcalde de Sabadell després del cop d’estat feixista exercint el càrrecs de regidor de Serveis Municipals i Delegat Especial de Transports de la Generalitat. Va ser el darrer alcalde de la ciutat. El 1939 es va exiliar a Mèxic on va morir el 1958.
Aquesta setmana hem tingut l’oportunitat de visitar la magnífica exposició sobre els deportats als camps de concentració nazi al Museu d’Història de la ciutat i hem pogut contemplar la vessant humana de les terribles xifres del genocidi nacionalsocialista. Els estralls emocionals que va deixar tant en les víctimes alliberades com en les famílies que van conèixer les tortures viscudes pels seus éssers estimats. No ens podem permetre oblidar la bogeria assassina del nazisme, crims de lesa humanitat sense prescripció. Hem de lluitar contra el negacionisme que vol imposar el feixisme justament recordant, difonent els rostres i les vides dels milers d’antifeixistes espanyols deportats als camps d’extermini. Aquesta tasca que ha iniciat la ciutat de Sabadell ha de tenir continuïtat als seus centres educatius com a llavor de collites de veritat, justícia i reparació, per a la no repetició.
Ginés Ribé i Monge (Museu d’Història de Sabadell). Comissari de l’exposició Deportats. 60 sabadellencs als camps nazis (1940 -1945). Es pot visitar fins el 28 d’abril de 2019.
Els deportats assassinats
Mauthausen
“En Mauthausen la noción del miedo no era la misma que se experimenta en una vida normal; allí la muerte la llevábamos con nosotros, noche y día, la sentíamos junto a nosotros. Como decía un amigo escritor checo desaparecido allí: …”la muerte la llevamos pegada a nuestra piel”. Era una impresión de terror, de temor perpetuo, de tensión nerviosa que no me dejaba. Era el miedo específico de los campos de exterminio, imposible de describir y de hacerlo comprender al que no lo ha vivido.” Testimoni de Mariano Constante, supervivent. Yo fui ordenanza de los SS. Mariano Constante.
Jaume Arís Estrada, nascut a Sallent i veí de Sabadell, va morir amb 42 anys. Va resistir 10 mesos. Va deixar vídua i 1 fill.
José Sánchez Laorden, nascut a Sabadell, va morir amb 22 anys. Va resistir 2 anys i 2 mesos.
Los métodos de exterminio incluían:
Celdas de castigo — estancias de unos 7 m² en las que los prisioneros no recibían comida ni bebida y solían morir al cabo de unos 12 días.
Flagelación — consistía en azotar al prisionero con 25 latigazos que él mismo debía contar en voz alta y en alemán; si se equivocaba, volvía a empezar el castigo.
Trabajo como esclavo en las canteras — además debían acarrear piedras de unos 20 kg por una larga escalinata compuesta por 186 escalones (“Las Escaleras de la Muerte”).
Caída de gran altura — internos eran empujados adrede desde la parte alta de la cantera, denominada “pared del paracaidista”.
Cámaras de gas.
Cámaras de gas móviles — un camión con un tubo de gases dirigido al interior, que iba y venía entre Mauthausen y Gusen.
Duchas heladas — aproximadamente 3.000 internos murieron de hipotermia debido que eran forzados a quedarse bajo una corriente de agua helada durante varias horas.
Tiroteos masivos.
Experimentos médicos.
Sangrado — varios cientos de internos fueron desangrados hasta la muerte y la sangre extraída fue enviada al Frente del Este.
Ahorcamiento.
Hambre — sólo en el campo de Mauthausen aproximadamente 2.000 prisioneros por semana eran privados de comer hasta la muerte.
Fusilamientos por las SS.
Por otro lado, las raciones de alimentos eran ínfimas y en el período 1940–1942 un interno pesaba 42 kilos de media. El tratamiento médico era prácticamente inexistente.
Temberg
Al Kommando Temberg depenent de Mauthausen treballaven 350 esclaus antifeixistes espanyols a les fàbriques d’armament. Aquí va morir José Pérez Coello, nascut a Saint Oubin, França, i veí de Sabadell. Tenia 23 anys. Va resistir 1 any i 10 mesos.
Gusen
“¿Puede la mente humana concebir algo más monstruoso que Mauthausen? Su rival sería la todavía más espeluznante creación de Gusen. Lo que cuentan los supervivientes es que la mayoría de cosas que sucedían en Gusen también pasaban en Mauthausen, pero el ritmo en Gusen se aceleraba y la crueldad, en algunos aspectos, era más refinada.”
“De los primeros 10000 hombres enviados a Gusen, se eligió a 3000 para que fueran liquidados de inmediato. Fueron las maneras de liquidarlos adoptadas en Gusen las que hicieron que este campo fuera tan ominosamente recordado. Un antifascista español de 21 años murió bajo el agua helada gritando ¡Justicia! ¡Justicia! ¡Justicia!”. Españoles en el holocausto: vida y muerte de los españoles en Mauthausen. David Wingeate Pike.
Van morir a Gusen:
Antonio Aguilar Sánchez. 39 anys. Va resistir 13 mesos.
Laureano Alegre Belmonte. 41 anys. Va resistir 1 any i 4 mesos.
Pau Alemany Figueres. 26 anys. Va resistir 8 mesos.
Celestí Altarriba Bosoms. 43 anys. Va resistir 11 mesos.
Exposició Deportats. Museu Història Sabadell.
Josep Amorós Mestres. 53 anys. Va resistir 5 mesos.
Venanci Anglès Anglès. 29 anys. Va resistir 1 any.
Ramón Batet Planas. 32 anys. Va resistir 11 mesos.
Esteve Cañellas Mañé. 35 anys. Va resistir 8 mesos.
Melcior Cañellas Mañé. 42 anys. Va resistir 9 mesos
Emili Català López. 37 anys. Va resistir 1 any.
Jaume Casanellas Gené. 42 anys. Va resistir 4 mesos.
Josep Coll Saperas. 27 anys. Va resistir 7 mesos.
Josep Domènech Cortada. 33 anys. Va resistir 8 mesos.
Emili Ferrando Rosell. 40 anys. Va resistir 6 mesos.
Antoni Hilario Planellas. 36 anys. Va resistir 5 mesos.
Exposició Deportats. Museu Història Sabadell.
Marià Llonch Casanovas. 43 anys. Va resistir 7 mesos.
Joaquim Lou Ripollés. 35 anys. Va resistir 1 any i 3 mesos.
Emili Marquès Aracil. 33 anys. Va resistir 3 mesos.
Manuel Mullor Català. 28 anys. Va resistir 1 any. Segons la documentació nazi es va suicidar per electrocució amb el filat del camp.
Pere Navarro Bielsa. 22 anys. Va resistir 9 mesos.
Valentí Oliveras Valls. 47 anys. Va resistir 9 mesos.
Pau Pallàs Alsina. 34 anys. Va resistir 8 mesos.
Jaume Paloma Masafret. 24 anys. Va resistir 9 mesos.
Pelegrí Pelegrí Porqueres. 45 anys. Va resistir 10 mesos.
Ginés Pérez Garrido. 30 anys. Va resistir 9 mesos.
Josep Rodríguez Escursell. 23 anys. Va resistir 2 anys i 3 mesos.
Exposició Deportats. Museu Història Sabadell.
Francesc Sabatés Esperanza. 38 anys. Va resistir 6 mesos.
Miguel Senar Burón. 41 anys. Va resistir 10 mesos.
Daniel Serratosa Fitó. 41 anys. Va resistir 7 mesos.
Alexandre Tamarit Guiu. 40 anys. Va resistir 11 mesos.
Jesús Valera Sarrià. 21 anys. Va resistir 1 any.
Hartheim
El castell d’Hartheim va ser construït en 1898 com a institució per a persones amb retard mental. Allí van ser exterminats ancians i malalts austríacs. Amb la seva xemeneia de 25 metres d’altura i la seva moledora elèctrica d’ossos, Hartheim era sinònim de mort. Allà també es van escometre experiments mèdics abominables. L’oncle del nostre company Enric Urraca, Juan de Diego, relata com va haver d’expedir els certificats de mort dels transportats a Hartheim abans la seva partida. Les ordres de trasllat portaven una marca verda que era el codi d’extermini i al costat de la paraula alliberats. Aquests eren portats al castell en camions, alguns d’ells convertits en cambres de gas mòbils. Hartheim es va mantenir en total secret. Abans de l’entrada dels aliats els alemanys van desmuntar la xemeneia i van convertir l’espai en un asil per a nens volent esborrar tota petjada dels milers d’assasinat, perquè d’Hartheim no es sortia.
Allà van morir:
Eugeni Arqués Simó nascut a Sabadell i veí de Barcelona, va morir 10/2/1942 amb 29 anys. Va resistir 1 any i 2 mesos.
Exposició Deportats. Museu Història Sabadell.
Rafael Monllor Belenguer, nascut a Binaced, Osca, va morir el 22/9/1941 amb 35 anys. Va resistir 8 mesos.
Francesc Sas Llop, nascut a La Palma d’Ebre i veí de Sabadell, va morir el 8/11/1941 amb 29 anys. Va resistir 1 any i 2 mesos.
Exposició Deportats. Museu Història Sabadell.
Salvador Vidal Claramunt, nascut a Igualada, va morir el 19/12/1941 amb 24 anys. Va resistir 11 mesos.
Auschwitz
Testimoni d’
Annette Cabelli de 17 anys, la seva mare va ser portada a la cambra de gas el primer dia, un SS li deia: veus el fum? allà és la teva mare. “Al meu germà el van agafar per un experiment i li van tallar els testicles. Les dones SS posaven aigua calenta i després gelada mentre reien i nosaltres cridàvem. Llençaven els nens a un forat i a sobre empenyien les mares per després calar-los foc.”
Pedro Monter Ferri, nascut a Binaced, Osca, va morir a Auschwitz després de passar per Dachau amb 43 anys. Va resistir 1 any i 7 mesos.
Els deportats alliberats.
Aldarnay
Els antifeixistes espanyols van ser els primers a arribar i els últims en marxar de les Illes del Canal, més de 2000. “Treballàvem cada dia de 12 a 14 hores. Al matí ens donaven un cafè i un tros de pa dur. Ens vigilaven amb fusells, baionetes i metralletes”, recorda el català Gasulla, que també va explicar que ells intentaven sabotejar les construccions alemanyes. Amb la victòria dels aliats amenaçaven de suïcidar-se per no ser tornats a Espanya, alguns van estar tancats dos anys en camps de concentració anglesos. Altres es van quedar a viure a les Illes del Canal, on cada any se celebra un homenatge als republicans.
Més de 30.000 espanyols van ser obligats a treballar sense sou i en condicions extremes deportats per Pétain. Van ser els treballadors esclaus de l’
Organització nazi Todt, víctimes oblidades del nazisme. Els serveis d’intel·ligència britànics escrivien el 1945: “En poc més de cinc anys, l’Organització Todt ha completat el programa de construcció més impressionant des de l’època dels romans”.
Miguel Balart Nasarre, nascut a Sabadell, va ser alliberat el 16/5/1945. Tenia 40 anys. Va resistir 3 anys i 3 mesos a Aldarney, illes del Canal.
Mauthausen – Dachau
Dachau
“En arribar a la portalada de Mauthausen, coronada per un àguila de grans dimensions ja ens van caure els collons a terra.”
Conrad Crespí i el seu fill Feliu
Testimoni de Conrad Crespí Vergés, nascut a Sabadell, que va ser alliberat de Dachau el 29/4/1945. Tenia 36 anys. Va resistir 3 anys i 4 mesos.
Alliberament Dachau
“ A dos quarts de 10 sortim. Les banderes desplegades ensenyaven els colors republicans. Jo, en portava una de petita amb el colors de la meva estimada Catalunya, feta a Dachau, aprofitant les restes de la tela vermella d’una nazi…” Conrad Crespí.
Buchenwald
Prisoners Buchenwald
…aquí no teniu ni honor ni valor. No hi teniu cap dret. El vostre destí és ésser esclaus. Amén!. Així rebien els nazis de Buchenwald als deportats, que quan entraven en aquell infern només tenien un pensament: arribar al dia següent. Ens tractaven com animals amb un troç de pà més fi que una mà i un llitre d’aigua bruta calenta per tapar el fred. Vincent García Riestra, l´últim antifeixista espanyol de Buchenwald.
Vicente Expósito Serra, nascut a Sabadell, va ser alliberat de Buchenwald pels soldats dels Estats Units el 11/4/1945. Tenia 36 anys estava casat i tenia un fill. Va resistir 4 anys.
Neuengamme
Alliberament Neuengamme
Paseando por aquellos pasadizos, y viendo los asentamientos donde estuvieron instalados los barracones, pensé en cuantos miles de lágrimas habrían caídos sobre aquellos suelos, ahora al descubierto. Y cuántos lamentos en silencio, en las horas de la noche, cuando entraban para el descanso nocturno, con el pensamiento en que habían vivido un día más, sin saber si el próximo sería el último de sus vidas. Porque cualquier mínimo movimiento en la formación, o simplemente, toser dentro de ella, podía ser causa suficiente para ser sacados de la fila y abofeteados por un Kapo. O ser abofeteados y pisoteados por las relucientes botas de un SS, que habían sido hechas por los mismos prisioneros. Joan fill de l’Emilio Zafón Campos desaparegut de Neuengamme. El reloj de Neuengamme. Joan Zafón Trillas
Francesc Arroyo Maldonado, nascut a Sabadell, va ser alliberat l’abril de 1945 per les tropes britàniques. Tenia 36 anys. Va resistir 11 mesos. Pel camp de Neuengamme van passar 750 antifeixistes espanyols.
Mauthausen
“A la pedrera, a carregar camions i vagonetas. A garrotades i treballant molt! Encara els semblava que anaves a poc a poc! Quan acabaves la jornada, una pedra que pesava 15, 20, 30 kilos a l’esquena… Les havíem de pujar per unes escales perquè allí hi havia un grup de paletes que anaven fent camp. I els que es morien treballant els havíem de dur a coll cap dalt. Aleshores passaven llista: tants vius i tants morts.”
Exposició Deportats. Museu Història Sabadell.
Testimoni d’Eduard Garrigós i Soler, nascut a Benilloba, Alacant, veí de Sabadell. 36 anys, casat i amb un fill. Va resistir 4 anys i 3 mesos.
Altres veïns de Sabadell alliberats del camp de Mauthausen el 5 de maig de 1945 per les tropes americanes van ser:
Francesc Abad Samper, nascut a Sabadell. 45 anys, casat i amb dues filles. Va resistir 4 anys i 5 mesos.
Félix Calatayud Tormo, nascut a Sabadell. 34 anys. Va resistir 4 anys i 9 mesos.
Miquel Vial Candia, nascut a Sabadell. 29 anys. Va resistir 4 anys i 9 mesos.
Joan Capellas Fages, nascut a Sabadell. 27 anys. Va resistir 4 anys i 1 mes.
Carles Retana Valls, nascut a Sabadell. 32 anys. Va resistir 4 anys i 9 mesos.
Agustí Ibáñez Solves, nascut a Sabadell. 41 anys, casat i amb una filla. Va resistir 4 anys.
Pau Alós Escartín, nascut a Peralta de Alcofea, Osca. 35 anys, casat. Va resistir 4 anys i 8 mesos.
Gabriel Benedicto Albalate, nascut a Sabadell. 23 anys. Va resistir 4 anys i 9 mesos.
Andrés Cabas Güerre, nascut a Arroyo Cerezo, València. 31 anys. Va resistir 3 ays.
Vicente García Negrillo, nascut Múrcia. 39 anys, casat i amb un fill. Va resistir 4 anys i 5 mesos.
Joan Grau Farràs, nascut a Sant Feliu de Codines, Barcelona. 34 anys. Va resistir 4 anys i 1 mes.
Josep Medina Solé, nascut a Lleida. 34 anys, casat. Va resistir 4 anys i 3 mesos.
Enric Segarra Espinach, nascut a Barcelona. 38 anys. Va resistir 4 anys.
Ramón Vitales Cancer, nascut a Lleida. 25 anys. Va resistir 3 anys i 4 mesos.
Narcís Canales Llopart, nascut a Barcelona. 33 anys, casat i amb un fill. Va resistir 2 anys i 10 mesos.
Enric Tomàs Urpí, nascut a Barcelona i veí de Sabadell, va resistir 4 anys i 8 mesos, però ho va fer traint a tots els seus companys, passant de víctima a botxí, com a Kapo del camp. Va cometre maltractaments i assassinats dels més indefensos i febles. Va ser alliberat de Mauthausen però 2 dies després va ser assassinat per col·laboracionista. Tenia 33 anys.
Eduard Garrigós i Soler, Pau Alós Escartín, Joan Capelles Fages i Casimir Climent
Exposició Deportats. Museu Història Sabadell.
Volem recordar que els antifeixistes espanyols que van passar per Mauthausen i altres camps nazis van escriure pàgines de solidaritat i supervivència compartint i ajudant-se a sobreviure no només entre ells sinó també a companyes i companys d’horror de diferents nacionalitats.
A l’estat espanyol va haver-hi més de 300 camps de concentració on va haver-hi fam, malaltia, fred, pallisses, tortures, vexacions, assassinats. Camps esborrats físicament i també de la història oficial. Camps de treballs forçats amb mà d’obra esclava que van construir carreteres, canals, preses, vies, van reconstruir pobles i van enriquir empreses que encara cotitzen a l’IBEX 35. Fins i tot els Batallons Disciplinaris de Soldats Treballadors no van deixar de ser camps de concentració en barracons o al ras sense possibilitat de fugir sense rebre un tret per l’esquena. Volem tenir un sentit record pel nostre estimat amic Luis Ortiz Alfau, esclau del franquisme al Pirineu navarrès, supervivent del camp de Gurs, que ens ha deixat sense la seva vitalitat i humanitat, sense el seu humor i la seva lluita per la memòria amb 102 anys. Des de Catalunya el nostre comiat a un republicà de Bilbo. Gracias Luis. Veure entrevista.
Victoria y derrota.
A los hombres malvados, que en sus entrañas generan veneno, a esos hay que matarlos, pero al envenenado al que se ha dejado seducir y engañar… ¿es necesario matar a un hombre porque una alimaña le haya mordido en la cara? No, a ese hombre hay que llevarlo a un lazareto para desintoxicarlo, a un campo de concentración a que oíga nuestros programas, lea nuestra prensa, vea nuestras películas y sea español, que lo será pronto y en cuanto le convenzamos, lo que se conseguirá en breve plazo, será uno de los más activos camaradas de la Falange. General Juan Yagüe. 19 de marzo de 1938.
Malos tratos y torturas.
Que estabas calificado como de izquierdas, ¡palos! Que te habías pasado para la otra zona, ¡estabas listo! Que eras viejo, ¡palos por rojo! Que eras demasiado joven, ¡palos por colaborador! Que eras mujer, ¡palos por puta, zorra e incitadora! Rafael Pérez Fontano Prisionero. Campo de concentración de San Marcos (León).
Extractos de Los campos de concentración de Franco de Carlos Hernández de Miguel.
Llegirem els noms d’alguns sabadellencs que van passar per aquests camps, segurament van més d’un centenar els que en qualsevol moment entre la seva detenció i el compliment de la sentència van ser hostes del franquisme.
Jaime Casablancas Cardús nascut a Sabadell. 25 anys.
José Gómez Andrés nascut a Sabadell. 21 anys.
Carlos Jiménez Trilla nascut a Sabadell i veí de Mollet del Vallès. 18 anys.
Manuel Morral Pelegrí nascut a Sabadell. 35 anys.
Luis Simó Gallart nascut a València i veí de Sabadell. 38 anys.
Francisco Villà Ribera nascut a Barcelona i veí de Sabadell. 36 anys.
Font: Arxiu Nacional de Catalunya.
El Tribunal de Orden Público, conegut com a TOP, es va crear el desembre de 1963 i es va suprimir el gener de 1977 per reencarnar-se més tard en l’Audiencia Nacional. Entre les funcions que va assumir es troben les del Tribunal Especial de Represión de la Masonería y el Comunismo així com delictes comesos contra les Forces Armades. Va perseguir: “Aquellos delitos cometidos en todo el territorio nacional, cuya singularidad era subvertir, en mayor o menor gravedad, los principios básicos del Estado o sembrar la zozobra en la conciencia nacional.” Concretat en els següents delictes, alguns us sonaran molt: “Aquellos que van contra el jefe del Estado, las Cortes, el Consejo de Ministros y forma de Gobierno; con ocasión del ejercicio de los derechos de las personas reconocidos por las leyes; la rebelión y la sedición; los desórdenes públicos; la propaganda ilegal; las detenciones ilegales siempre que obedecieran a un móvil político o social; la sustracción de menores; el allanamiento de morada; las amenazas y coacciones; y el descubrimiento y revelación de secretos.” Alguns ben cridaners perquè si algú robava nenes i nens eren els practicants del nacionalcatolicisme i encara hi ha famílies que es busquen i que han acudit als tribunals per trobar respostes i justícia.
Les sabadellenques del TOP.
Majoritariament són homes els que conformen les llargues llistes de sentenciats pel TOP, però a Sabadell ens trobem un gruix de dones que els darrers anys del franquisme es van implicar en la lluita sindical i política des de la seva militància en diferents sindicats i partits antifranquistes i que van acabant passant per aquest tribunal. Dones valentes i compromeses lluitant pels seus drets.
Honorem les nascudes i veïnes de Sabadell:
María Montserrat Colomer Graner, María Gloria Dalmau Pons, Soledad Rovira Rovira, Leonor Gálvez Medina, María Gloria Foraste Giravent, María Rosa Ruiz Castell, María Nuria Custodio Fito, María Rosa Gil Ramos.
I les veïnes de Sabadell:
María Dolores Guillén Repiso, María del Carmen Rubio Benito, Carmen Prados Aguilar, Encarnación Huertas Balsalobre, Emilia Hernández García, Isabel Nájera Ortega, Andrea Avelina Costajussa Relat, Josefa Sánchez Castejón, María del Carmen Vázquez Rey y Francisca García Lorite.
Francisca, Paqui com la coneixem nosaltres, ha estat sempre una dona lluitadora des de la seva adolescència fins avui. La presidenta de les Bruixes del Nord va començar la seva militància a Sabadell on va arribar als 14 anys des de Linares, Astúries. Va ser jutjada en rebel·lia pel TOP el 1971 conjuntament amb 5 sabadellencs. Tenia 18 anys llavors, encara que a la seva sentència consti que tenia 21. Per la seva militància al PCE-ML i el FRAP es va veure abocada a la clandestinitat i a l’exili, havent de deixar enrere persones molt estimades com la seva nena, un nadó. El 1976 va tornar a Sabadell. El seu sacrifici per la lluita antifranquista va ser gran, detencions, tortures i presó de dones de la Trinitat. I a més la mort del seu company de militància i amic Cipriano Martos, estimat per totes les persones del seu entorn per la seva humanitat, les seves fortes conviccions i les seves ganes d’aprendre. Va ser torturat de manera salvatge i el van cremar per dins amb àcid a la caserna de la Guardia Civil de Reus i va morir desprès d’una agonia de 3 setmanes a l’hospital de la ciutat. No van deixar a la seva família veure el seu cos, van fer fora a puntades de peu i amenaces a la mare d’en Cipriano mentre aquesta els suplicava. Com va escriure el poeta García Lorca, assassinat pels feixistes a Granada: tienen por eso no lloran de plomo las calaveras.
Sentencia del TOP de la Paqui, fins i tot les dades personals eren incorrectes.
Antonio davant la caserna de la Guardia Civil on va ser torturat Cipriano
Lletra de la cançó dedicada a Cipriano Martos Jiménez. Recuperada per Jordi Figuerola i la sociòloga Mar Joanpere de Reus. L’alcalde d’aquesta localitat es va comprometre l’any passat a posar una placa per honorar en Cipriano al carrer on va viure abans de ser detingut.
Ayer fuiste obrero
y hoy eres el estandarte de tu clase
y hoy eres la venganza en nuestros puños
que de sufrir y de luchar
ya no creen en la derrota.
Ayer fuiste lucha
y hoy un grito que llama
a que nos alcemos sin componendas
sin miedo hacia adelante
como te enseñó nuestro pueblo.
Ayer fuiste sangre
y hoy tu sangre está llamando a cada puerta
y hoy tu sangre se convierte en un cuchillo
que romperá las cadenas
abrirá nuevos caminos.
Ayer fuiste obrero
y de tu victoria toda España
es hoy testigo
tu nombre siempre estará
vivo entre nosotros.
Cipriano Martos, compañero
luchadores como tu
nos hacen falta
para enterrar en la historia
tanto crimen.
Te juramos compañero,
compañero venceremos.
Volem honorar també els nascuts a Sabadell també víctimes del TOP:
Pedro Vilas Grau, José Sánchez Alemany, Juan Antonio Espinosa Palomas, Emilio Barba Guiu, Jorge Romeu Sendros, Antonio Farres Sabater, Antonio Santiveri Villuendas, Antonio Creus Virgili, José Viladomat Masllovet, Esteban Masague Torne, Eduardo Durán Puig, José Farres Quesada.
I els veïns de Sabadell:
José Fernández Andreu, Francisco Martínez Cañadas, Norberto Orobitg Carne, Rafael Ocaña Valverde, Francisco Jiménez Gómez, Antonio Martínez Delgado, Manuel Martos Amores, Luis Orta Rodríguez, Juan Zapata Pérez, Pedro Lanzo Guijarro, Francisco Roda Baños, Andrés Martínez Ojeda, Manuel Valle Moreno, Juan González Merino, Manuel Tanco Torrado, Ginés Fernández Pérez, José Lara Aranda, Juan Vera Gómez, Ramón Fernández Jiménez, Juan Diego Hernández, José Fernández Jiménez, Juan Justicia Robles, Pablo Carmona Ortega, Juan López Jaén, Julián Abellán Rovira, Sebastián Carmona Amador, Francisco Quesada Gallardo, Manuel Muñoz Hernández, Serafín Castillo López, Martiniano García del Corral, Juan Sánchez Porcel, Jerónimo Vázquez Rey, Manuel Sánchez Marín, Víctor López López, Rogelio Soto Alias, Rafael Rojas Arroyo, José Pérez Sánchez, Emilio Morante Soler, Andrés Ruiz Millán, Francisco José Sánchez Vilchez, Eduardo Fornes Gili, Andrés María Vila Tintoré, José Garrido Cunill, Manuel Morante Marín, Joaquín Zamoro Tejeda, Francisco Aguilar Morillo, Santos Bravo Gutiérrez, José Bravo Álvarez, José Guil López, David Escuain Clabel, José Alegría García, Antonio Santiveri Villuendas, Celestino Andrés Sánchez Ramos, Francisco Llorente Vázquez, Jaime Padrós Enamorado, Antonio Cortés Coronas, Juan Montenegro Borrego, Eugenio García Fernández, Juan Antonio Fernández Jaime, José Moraleda Martínez, Vicente Martínez Fernández, Ramón Muñoz Rueda, Jesús Muñoz Llamas, Emilio Vizuete Hernández, Miguel Cobos Illescas, José Antonio Caballero Segovia, Antonio Vizuete Hernández, Andrés Uribe Sánchez, Manuel Martínez Rodríguez, Maximiliano Martín Gómez, Antonio Manuel Martínez Córdoba, Roque Lucas Sánchez, Esteban Masague Torne, Manuel García García, Antonio Ramos Pérez, Juan Maciá Tort, Agustín García Coronado, Juan López Amorós, Juan Lorenzo Armenteras y Argemi, Antonio Ramoneda Molins, Luis Monforte Gil, Juan Francisco Bonill Martínez, Pedro Pardo Sánchez, Jesualdo Miravete Almela, Miguel Giménez Giménez, Pascual Giménez Giménez, Francisco Lozano Rodríguez, Modesto Arcas Calderón, José Montes Bonilla, Juan Ignacio Valdivieso Álvarez, Antonio Cerdán Albarracín, Pedro Echeverría Ruiz, Luis González Novillo, Manuel Fernández Navarro, Romualdo Aguilar Rivas, Agustín García Coronado, Manuel Vargas Cortés y Vicente Iglesias Romero.
Més de 120 sabadellenques i sabadellenc van passar pel TOP.
Joan Oliver i Sellarès, va néixer a Sabadell, va morir a Barcelona i va ser enterrat a la vostra ciutat, com el Vallès no hi ha res. Després del cop d’estat del 36 es va comprometre amb la defensa republicana i va escriure l’himne de l’Exèrcit Popular Català. El 1939 es va exiliar primer a França, més tard a Buenos Aires per establir-se a Santiago de Xile on va residir fins al 1948 quan va tornar a Barcelona. Va ser detingut a la comissaria de Via Laietana, la mateixa on els feixistes han cremat un faristol col·locat per recordar l’esgarrifosa tortura que allà es practicava per sàdics com Creix, a qui Pere Quart li va dir Creix, Creix però no et multipliquis. Oliver va ser empresonat durant 2 mesos i mig a la presó Model. Durant els anys 60 es va convertir en un símbol de la lluita antifranquista i participà en la Caputxinada. Quan va morir el dictador, Oliver va ser molt crític amb la transició que va considerar una traïció. El 1982 rebutjà la Creu de Sant Jordi convertint-se en un personatge incòmode pels polítics. Va morir el 1986 deixant pendent un judici per ofenses a l’honor militar. Avui llegirem el seu poema Interior.
Interior
El botxí dina en silenci,
el botxí pensa en la feina.
La seva dona se’l mira;
els fills mengen amb presses.
El botxí beu en silenci.
Baixa de la claraboia
una llum de lluna freda.
La dona sempre dreta.
Els dos germans ón rossos;
riuen entre ells en silenci.
La dona despara taula.
El botxí pensa en la feina.
Els fills del botxí s’escapen
a l’ermot de l’eucaliptus.
El botxí pren cafè amb gotes
d’esquena a la finestra.
La dona renta i eixuga
amb aigua salada i cendra.
El botxí fa un eructe
i encén una caliquenya.
Els infants juguen a selva
entre llaunes i runa;
el gran apunta amb la canya
i l’altre estrafà la hiena.
La dona passa l’escombra
amb una fressa seca.
Més endins sona el rellotge.
El botxí pensa en la feina.
La dona escup a l’aigüera.
En mànigues de camisa
i en un balancí de lona
el botxí dorm la sesta.
Els infants compten estampes.
La dona sempre dreta.
El silenci no es detura.
El botxí somia feina.
Pere Quart.
La Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes justament per ser coherents amb les seves reivindicacions de veritat, justícia i reparació, sempre ha estat crítica amb la transició, denunciant que aquesta es va fer en mig d’un estat d’excepció que ens va robar l’opció de la República i que va significar un pacte per la impunitat sota la falsa premissa de l’amnistia pels presos, quan els que quedaven amnistiats de debò eren els botxins. La famosa Llei d’Amnistia ens barra el pas a la justícia i els diferents governs que ha tingut el regne d’Espanya han negat la imprescriptibilitat dels crims de lesa humanitat comesos a l’estat espanyol amb la constitució monàrquica i el codi penal a la mà. Una transició amb centenars de morts molt allunyada de la visió bucòlica que tradicionalment ens havien venut. Un d’aquests morts era veí de Sabadell.
El febrer del 1976 es va produir una de les mobilitzacions més importants de la Transició a Sabadell. El 12 de febrer, mestres, pares i alumnes van protestar, i la resposta policial va ser brutal; van rebre fins i tot els infants. El 19 de febrer, més de 6.000 persones van tornar a sortir al carrer a Sabadell i la reacció de la policia va ser, altra vegada, repressiva. Mentre al centre de la ciutat hi havia corredisses i esbatussades, David Wilson intentava protegir els alumnes de l’acadèmia FIAC, on donava classes d’anglès. Quan intentava abaixar les persianes, una bala de goma li va impactar al cap i va morir al cap d’uns mesos per les lesions. Tenia 37 anys i va deixar vídua i 1 fill. “El seu nom no surt pràcticament en cap relat de la Transició”, diu l’historiador David Ballester, autor de Vides truncades. Repressió, víctimes i impunitat a Catalunya (1964-1980). Ni el seu nom ni el de molts altres. Font: Ara.
(Segons una alumna seva present al nostre acte els fills que va deixa David van ser 4)
La majoria de crims comesos durant la transició per les forces i cossos de seguretat de l’estat, per forces parapolicials, pels feixistes nacionals i internacionals, pel terrorisme d’estat resten en la impunitat o han estat jutjats amb penes i multes molt minses. Podem parlar de molts casos però com a exemple podem posar el del Cap de la Policia, ara jubilat, Sebastián Trapote que va matar per l’esquena al treballador badaloní Jose Luis Herreros de 29 anys l’any 1974 i que va poder testificar al judici als presos polítics catalans que no havia estat mai processat gràcies als indults ad hoc.
Vivim temps de feixisme, d’impunitat, de repressió, de manca de llibertats i drets, de robatori i espoli en mig d’una societat sense informació útil i desbordada per la informació supèrflua, tergiversadora i malintencionada al servei dels que sempre ens ha volgut a les fosques, analfabets i manipulables. Sembla que després de 80 anys tenim un déjà -vu molt perillós, que observem com un holograma sense donar-li la importància cap dalt que té ignorar allò que va empènyer a lluitar i defensar-se a tantes i tants antifeixistes fa 8 dècades. Valentes i valents que van prendre partit per la legalitat democràtica, defensant la república del Front Popular que els havia obert la porta a somiar que les petites i grans revolucions eren possibles. No podem permetre la criminalització dels seus somnis. Votar no és delicte, la resistència passiva no és delicte, manifestar-se no és delicte, cantar i cridar no és delicte, una pancarta no és delicte, dir presos polítics i exiliats no és delicte, encara que ens vulguin imputar per exercir drets bàsics de qualsevol democràcia.
Per això llegirem alguns dels noms dels soldats republicans que van néixer, van viure o van morir a Sabadell. Tots ells van perdre la vida plantant cara al feixisme.
Mateu Carmona Salmerón, soldat sabadellenc de 18 anys del Batallón de Sanidad, X Compañía. Mort a l’Hospital Militar 2 de Manresa el 9 de setembre de 1938.
Francesc Comas Busquets, nascut i veí de Sabadell de 17 anys, Caporal de la 60 División, 84 Brigada, 4º Batallón, 2ª Compañía. Mort el 3 d’agost de 1938 a l’Hospital Militar 2 de Manresa.
Jaume Domènech Ullés, soldat republicà sabadellenc de 19 anys. Mort a l’Hospital de Mataró.
Antoni Flaqué Bofarull, soldat republicà sabadellenc mort a Valls.
José M. García García, soldat republicà sabadellenc mort a la Clínica Militar de Valls i enterrat a una fossa comuna del seu cementiri.
Jaume Girabau Estévez. Nascut a Sabadell el 22 d’abril de 1914. Va ser treballador del tèxtil, membre de la Comissió de les Joventuts Socialistes Unificades i membre del Partit Comunista. Va participar de l’expedició del Capità Bayo per alliberar Mallorca dels colpistes. Va lluitar al Front d’Aragó com a Comissari de la 143 Brigada Mixta i de la 30 Divisió els darrers dies de lluita a Catalunya. Va passar a França, després a Cuba i més tard a Lisboa enviat pel Partit. Allà va ser detingut i entregat als franquistes que el van jutjar a Madrid on va ser executat el 21 de gener de 1942 al Cementiri de l’Est. Tenia 27 anys. Temps més tard una Brigada de Guerrillers va portar el seu nom.
Ramón Carles Homs, soldat republicà sabadellenc de 55 anys, mort a l’Hospital de Campanya 3 de Valls i enterrat a una fossa comuna del seu cementiri.
Josep Nogués Atsarà, soldat sabadellenc del XVIII Cos de l’Exèrcit Republicà. Sanitari mort amb 32 anys a l’Hospital de Sang de Manresa.
Joan Solan Fanes, soldat sabadellenc del XVIII Cos de l’Exèrcit Republicà. Transmissions. Mort amb 22 anys a l’Hospital de Sang de Manresa.
Joan Valldaura Lladó, impressor i soldat republicà sabadellenc mort amb 19 anys a Sant Guim de Freixenet, Lleida, quan era traslladat per les ferides sofertes al front. Està enterrat al cementiri de Freixenet.
Robert Plans i Badia, va morir al Front del Segre el 20 d’agost de 1938 amb 33 anys.
Gazeta de la República 6/2/1937
Roberto Alonso Santamaría va néixer el 31 de gener de 1908 a Saragossa ingressant a l’Aviació Militar el 1929. Lleial a la República va formar part de l’aviació republicana arribant al grau de Capità pels seus mèrits en combat. Després de dirigir una esquadra de Chatos a l’Aragó i més tard va ser destinat com pilot de proves d’aquests avions a Sabadell on va morir en un incendi d’un d’aquests aparells. Tenia 29 anys.
Joan Romeu Renom, soldat republicà veí de Sabadell, fill de la regidora Fidela Renom. Militant del POUM es va allistar a la Columna Joaquim Maurín. Va morir al front de Còrdova a la Batalla de Valsequillo a la Sierra Trapera.
Pere Caritg Frigola, soldat republicà de Palol de Revardit, Girona. Mort a Sabadell.
Antonio Gómez Artacho, nascut a Málaga i Tinent de la 52 Brigada Mixta. Mort a Sabadell.
Pere Hors Juandó, nascut a Pont de Molins, Girona, soldat republicà de 22 anys. Mort a Sabadell.
Lluís Serra Corominas, nascut a Olesa de Montserrat, soldat republicà de la 64 Brigada Mixta. Mort a Sabadell.
Les dones també van agafar el fusell i algunes van arribar com la Mika Feldman, miliciana del POUM i Brigadista Internacional, a capitana de l’exèrcit republicà. Milicianes que van deixar la seva vida al front, que van ser assassinades, afusellades, empresonades per les seves idees antifeixistes. Volem retre homenatge a dues milicianes de Sabadell:
Rosita Linares Cuadros, militant de la CNT, que el 26 de juliol de 1936 es va allistar a la Columna Ortiz amb destí al front d’Aragó.
Galería fotográfica:
Gràcies sabadellenques i sabedellencs pel vostre compromís amb la memòria de les víctimes de la repressió franquista i el vostre suport. No defallim.
El nostre petit homenatge a la mare de la nostra companya Pilar per la seva força, el seu humor, les seves ganes de continuar aixecant el puny per les llibertats i per haver estat una dona molt forta que ha conegut la repressió del feixisme i que encara li planta cara als seus 95 anys, fins i tot des de l’hospital. Una forta abraçada de les teves companyes i companys de la Mesa de Catalunya. Salut guapa!
Dissabte 13 d’abril de 2019
dissabte, 13 d’abril
Diumenge, 5 de maig
17:00h – Presenta: Cristina García
,_director_de_l%27Institut_Escola_M._B._Cossio._Sabadell,_1937_(Arxiu_Hist%C3%B2ric_de_Sabadell).jpg){kind=link}