Arxiu de la categoria: Nomenclàtor

Els carrers són per caminar endavant

Avui des de Sabadell per la República informem als veïns i veïnes dels carrers #marquesdecomillas i #joangüelliferrer de #Sabadell de la nostra proposta de canviar el nom d’aquests negrers pel de les activistes pels drets civils #RosaParks i #MiriamMakeba respectivament. El ple municipal de finals de febrer de 2019 ja va aprovar expulsar del #nomenclàtor aquests dos esclavistes. A SxR ens ha semblat de justícia poètica incorporar aquestes dues grans persones per la seva gran vàlua moral, política i social. #BlackLivesMatter

Joan Güell o Miriam Makeba? Black Lives Matter.

Qui era Joan Güell i Ferrer?

JOAN GÜELL I FERRER (Torredembarra, 1800 – Barcelona, 1872). Després de cursar estudis de nàutica a Barcelona, Joan Güell va marxar en la seva joventut a l’Havana. Se sap molt poc del que va fer a Cuba però sabem que fou allà on va acumular el capital que va invertir després, a Catalunya, tot impulsant una gran empresa fabril de teixits i filats de cotó, el Vapor Vell de Sants. Allunyat, des de 1855, de la gestió dels seus negocis industrials es va dedicar sobretot a la política, dins i fora de les institucions, destacant en la defensa d’una política econòmica proteccionista i de l’immobilisme més reaccionari en matèria de política colonial. Va ser, per aquest motiu, impulsor i primer president del Círculo Hispano Ultramarino de Barcelona, un grup de pressió creat el desembre de 1871 amb l’objectiu d’evitar polítiques reformistes a Cuba i de defensar nítidament l’esclavitud a Cuba i a Puerto Rico. En un moment en que tots els estats europeus, excepte a Espanya, havien abolit l’esclavitud a les seves colònies, Joan Güell va ser un defensor destacat de l’esclavització dels africans. No es coneix cap vinculació directa seva amb Sabadell.

Qui va ser Miriam Makeba?

Zenzile Miriam Makeba (Sudàfrica, 1932 – Itàlia, 2008), també coneguda mundialment com a Mama Afrika, va ser una cantant sudafricana i una activista pels drets humans i contra el racisme i l’aperheit de Sudàfrica

Biografia
Filla d’una mare d’ètnia Swaz i un pare Xhosa, Makeba va créixer a Sophiatown, una ciutat de les afores de Johanesburg que sempre s’havia caracteritzat per la seva multiculturalitat però que amb el règim de l’aperheit va obligar a totes les persones residents negres a abandonar la zona sota els termes racistes de la Llei d’Àrees de Grups.
Va néixer en la pobresa. La seva mare va ser empresonada per vendre cervesa casolana en moments de penúria econòmica, i va haver d’emportar-se amb ella la seva filla, Miriam Makeba, que només tenia 18 dies.
Makeba va créixer ajudant la seva mare amb els seus treballs com a empleada domèstica. Alhora, va començar a adonar-se, a l’església i a l’escola, que li encantava cantar.
Va començar a cantar al cor de l’escola quan era molt petita. Al 1954 va esdevenir vocalista professional, primer a Sudàfrica, i més tard arreu del món, fins arribar a ser una de les artistes negres africanes més prominents del segle 20.
L’any 1958 va fundar la seva pròpia banda, The Skylarks, una formació íntegrament femenina que barrejava jazz i música tradicional africana.
Makeba va participar en un documental en contra de l’aperheit anomenat “Come back Africa”. Arrel d’aquesta gravació va sorgir una relació d’amistat amb Harry Belmonte, el qual la va ajudar a traslladar-se l’any 1959 a Estats Units, des d’on va traçar una carrera molt exitosa com a cantant. Cantava nombroses cançons populars, i va ser ella qui va introduir a occident cançons d’origen Xhosa o Zulu.
Miriam Makeba va cantar moltes cançons crítiques amb l’apartheid. De fet, al 1960, després que intentés entrar a Sudàfrica per anar al funeral de la seva mare, va descobrir que li havien revocat el passaport i li prohibien l’entrada al país. Començava així un llarg exili que va durar més de tres dècades. L’any 1963, després d’haver anat a les Nacions Unides per testificar contra les injustícies que s’estaven cometent al seu país, el govern sudafricà va prohibir les seves gravacions. D’aquesta manera, va convertir-se en la primera artista del país exiliada per la seva lluita contra l’aperheit i va esdevenir un símbol mundial de la lluita contra la segregació racial.
Més endavant, a finals dels anys seixanta, Makeba es casa (per tercera vegada) amb l’activista pro-drets civils i líder de les panteres negres, Stokely Carmichael. En aquell moment la lluita de Makeba per l’emancipació de les persones negres es va intensificar i les seves cançons es van polititzar. Tot plegat va causar molta controvèrsia als Estats Units, i el govern estatunidenc la va posar a la llista negra i va obligar la seva discogràfica a rescindir-li el contracte i cancel·lar els seus concerts. Això la portà a deixar el país i a instal·lar-se durant més d’una dècada a Guinea amb la seva parella. Allà, l’any 1975, es va convertir en delegada del país a les Nacions Unides.
Més tard es van establir a Bèlgica, des d’on seguia gravant i fent concerts per Àfrica i Europa.
Quan l’any 1990 l’activista negre sudafricà, Nelson Mandela, va sortir de la presó després de molts anys tancat, aquest va animar a Makeba a retornar a Sudàfrica, on va fer un concert l’any 1991 per primer cop des que es va exiliar trenta anys enrere.
Malgrat la seva delicada salut, va seguir cantant, traient discs i fent concerts durant els anys següents, fins que l’any 2008 va morir d’un atac de cor a prop de Nàpols, Itàlia, just després de fer un concert per donar suport a l’escriptor Roberto Saviano, perseguit per la Camorra.
La veu de Makeba va aconseguir portar els sons d’Àfrica a la resta del món, així com també les injustícies que s’estaven cometent al règim de l’aperheit sudafricà.

Èxits musicals
D’entre les seves cançons més reconegudes a nivell internacional destacarien “Pata Pata” o “Click Song” en anglès (“Qongqothwane” en Xhosa), en les quals feia servir els sons característics de la seva llengua nativa, el Xhosa.
Makeba va guanyar varis premis, tant de caire musical com social. De fet, va ser la primera dona negra en guanyar un Premi Grammy l’any 1965. I, en total, Makeba va arribar a fer 30 àlbums originals i 19 compilacions i àlbums amb nombrosos artistes. Entre la seva discografia destaquen els següents àlbums: Miriam Makeba (1960), The word of Miriam Makeba (1962), Miriam Makeba and Harry Belafonte (1965), Pata Pata (1977), Sangoma (1988), Skylarks (1992), A promise (1994), Live from Paris and Conakry (1998), Homeland (2000), Keep me in mind (2002) i Reflections (2004).

“Vaig mantenir la meva cultura, vaig mantenir la música de les meves arrels. A través de la meva música, em vaig convertir en aquesta veu i imatge de l’Àfrica i la seva gent sense adonar-me’n”.

Marquès de Comillas o Rosa Parks? Black Lives Matter

Qui era el Marquès de Comillas?

Antonio López y López (Comillas, 1817 – Barcelona, 1883)

Antonio López y López va néixer a Comillas (Cantàbria) el 1817, en el si d’una família amb escassos recursos econòmics. Aviat va decidir emigrar: primer a Lebrija (Sevilla), després a Mèxic i, finalment, a Cuba. En aquella colònia espanyola va acabar instal·lant-se a la ciutat de Santiago, on va impulsar diverses activitats empresarials, algunes de manera individual i d’altres al costat d’un grup reduït de socis, en dues companyies (Valdés y López i Antonio López y Hermano), durant les dècades dels quaranta i dels cinquanta del segle XIX. Entre les diverses activitats a les quals es van dedicar López i els seus socis a Santiago de Cuba, cal recordar la gestió de quatre cafetars i de quatre plantacions de sucre, unes finques treballades sobretot per mà d’obra esclava. Si en el cafetar Dulce Unión van treballar, per exemple, 65 esclaus, a les plantacions de sucre San José de Naranjo i Armonía ho van fer 25 i 81 esclaus, respectivament. López també va participar llavors en el tràfic d’esclaus des de les costes africanes cap a Cuba, una activitat que era il·legal des de 1820. En la complexa cadena del trànsit atlàntic, López s’encarregava de rebre en l’orient cubà els carregaments o “partides” que els capitans de fuselatges negrers portaven clandestinament des d’Àfrica. Després, ell mateix o els seus socis es dedicaven a vendre a aquells africans esclavitzats a Santiago de Cuba, o de remetre’ls als seus corresponsals per a vendre’ls en altres punts de l’illa (Cienfuegos, Matanzas, l’Havana…). López també va gestionar una línia regular de vapors entre Guantánamo i Santiago de Cuba, servida pel vapor General Armero, un dels primers fuselatges de vapor de la marina mercant espanyola.
Com molts altres indians enriquits en la Gran Antilla o en algun altre lloc d’Amèrica, López va tornar a la Península amb la seva dona i els seus fills. Va optar per instal·lar-se a Barcelona, on residia la família de la seva esposa, i des de la capital catalana va començar a desenvolupar una intensa activitat empresarial gràcies a la inversió del capital que havia acumulat a Cuba. Una activitat variada com a home de negocis en la qual destaca, en primer lloc, la fundació, en 1857, i la gestió ulterior d’una signatura naviliera de fuselatges de vapor (primer anomenada Antonio López y Compañía, i després, Compañia Transatlántica), una empresa encarregada del servei oficial dels vapors correu a les colònies espanyoles de les Antilles des de 1861, i que aviat es va convertir en la primera naviliera mercant del país. Gràcies a aquesta concessió, els fuselatges de la naviliera de López van transportar a les Antilles als milers i milers de soldats espanyols que van ser obligats a lluitar, en aplicació de l’injust sistema de cinquenes, en les diverses guerres colonials (Santo Domingo, 1863, i Cuba, 1868-1878 i 1895-1898). També des de Barcelona, López va contribuir decididament a la fundació, en 1876, del Banco Hispano-Colonial, una entitat que va finançar l’esforç militar que el Govern va fer en la Guerra dels Deu Anys, a Cuba, i de la qual va ser el primer president. Una vegada acabada la guerra, López es va servir d’aquell Banco Hispano-Colonial per a articular un potent hòlding empresarial format per diverses empreses com, per exemple, la poderosa Companyia General de Tabacs de Filipines, una signatura que va néixer en 1881 per a cobrir el buit que deixaria el lliure comerç del tabac en aquella altra rica colònia espanyola situada en la mar de la Xina.
Des de Barcelona, Antonio López i López va desenvolupar també una notable activitat política, a vegades de manera pública i a vegades entre bastidors. Va tenir, per exemple, un paper destacat en la fundació del Cercle Hispà Ultramarí de Barcelona, una entitat que va néixer en 1871 amb l’objectiu de frenar eventuals polítiques reformistes a Cuba o a Puerto Rico, i de defensar un statu quo colonial basat en la preponderància absoluta del treball esclau en totes dues colònies. Com a premi a la intensa activitat pública d’un empresari que podem considerar un paradigma de l’home fet a si mateix, va rebre d’Alfons XII, en 1878, el títol de marquès de Comillas i, en 1881, el de gran d’Espanya. Va morir a Barcelona el 16 de gener de 1883, i va deixar un gran llegat patrimonial i empresarial. Una comissió selecta i reduïda de prohoms de la ciutat aviat va promoure la idea de canviar de nom la barcelonina plaça de Sant Sebastià plaça d’Antonio López i de col·locar una estàtua, obra de Venanci Vallmitjana, que es va inaugurar el 13 de setembre de 1884, i el cost del qual van assumir els admiradors de López mitjançant una col·lecta oberta.

Qui va ser Rosa Parks?

ROSA PARKS
Rosa Parks (Alabama, 1913 – Michigan, 2005), va ser una destacada lluitadora pels drets civils de les persones negres, que es feu coneguda arrel de ser detinguda l’any 1955 per no voler cedir el seu seient d’autobús a una persona blanca.

Context
Rosa Parks va néixer l’any 1913 a Tuskegee, Alabama, quan no feia ni 50 anys que s’havia prohibit l’esclavitud als Estats Units (la qual s’abolí definitivament l’any 1865). Alhora, Parks va créixer en un context, el del sud dels Estats Units, fortament marcat per la segregació racial que generava grans desigualtats entre persones blanques i negres. Aquestes desigualtats derivaven, d’una banda, d’unes lleis segregacionistes que permetien a nivell legal discriminar les persones pel seu color de pell; i de l’altra banda, d’uns costums i d’una cultura molt racista per part de la població blanca.
Ja des de ben petita, Parks es va caracteritzar per tenir un sentit de la justícia molt fort. No entenia per què les persones negres havien de ser considerades ciutadans/es de segona només pel color de la seva pell. Sempre ho va considerar injust, i va decidir rebel·lar-se contra aquestes desigualtats i fer-hi front. Però era molt difícil lluitar contra aquestes discriminacions, ja que estaven instituïdes per llei. Així que calia canviar la llei. I al llarg de la seva vida es va organitzar i va lluitar per fer-ho.
Però, com s’ha comentat, no eren només les lleis les que eren racistes. El racisme també estava molt estès entre la població blanca: des de conductors d’autobús que no deixaven als negres entrar per la porta de davant -els feien picar el tiquet davant i sortir del bus per entrar per la porta de darrere, a vegades aprofitant aquest lapse de temps per sortir corrents amb l’autobús- fins a moviments supremacistes blancs organitzats com és el Ku Klux Klan (KKK) o el Partit Nazi Americà. De fet, quan Parks era una nena va haver de veure com el KKK atacava la comunitat negra, cremava esglésies, donava pallisses i matava. També hi havia molt racisme per part dels veterans de guerra, ja que durant la Primera Guerra Mundial (1919), els negres havien combatut colze a colze amb els blancs per defensar els interessos del seu país. Després d’això, els soldats afroamericans van tornar reivindicant una igualtat de drets i sense estar disposats a aguantar més racisme. Per contra, als blancs no els agradava que els negres mantinguessin aquesta actitud i volien deixar clar que ells seguien sent superiors. Això els va dur a cometre tot tipus d’actes violents contra els negres, per recordar-los que no tenien cap dret. Després, un cop transcorreguda la Segona Guerra Mundial, aquest fenomen es repetí, i de nou es va intensificar la violència contra les persones afroamericanes.

Discriminacions contra les persones negres
Les persones negres estaven exposades a moltes discriminacions. Una de les més flagrants era la que es donava a nivell educatiu. Per començar, les persones afroamericanes s’havien de construir les seves pròpies escoles i s’encarregaven d’escalfar-les anant a buscar llenya. En canvi les escoles de blancs/ques (pagades amb impostos de blancs i negres) eren construïdes i escalfades per l‘Estat. A més a més, el curs escolar de les escoles per negres durava 5 mesos, mentre que el de blancs en durava 9. No hi havia autobús escolar per negres, mentre sí que n’hi havia per blancs. I pràcticament no hi havia instituts on es poguessin estudiar les persones negres.

Evidentment aquestes desigualtats a nivell educatiu reforçaven les desigualtats estructurals ja que l’educació és la base per la igualtat i per la llibertat, i tots aquests mecanismes directament invalidaven qualsevol tipus d’igualtat d’oportunitats per les persones negres.
Un segon exemple de discriminació seria el fet que estaven prohibides les relacions sexoafectives interracials. Això provocà que, en ocasions, quan una dona blanca i un home negre eren descoberts mantenint algun tipus de relació, les dones blanques acabessin denunciant per violació a l’home, per tal de no veure’s elles mateixes perseguides per la llei.
En tercer lloc, les fonts públiques també estaven segregades per raça. Parks explica aquesta segregació a Montgomery, un dels llocs on va residir: «Les fonts públiques […] tenien cartells que indicaven “Blancs” o “De color”. De la mateixa manera que milions de nens negres abans i després meu, em vaig preguntar si l’aigua “blanca” tindria un gust diferent a la “de color”. Volia saber si l’aigua “blanca” era blanca i si la “de color” sortiria de diferents colors. Vaig tardar un temps en entendre que l’aigua era absolutament la mateixa. Eren del mateix color i tenien el mateix gust. La diferència era qui podia beure de l’una i de l’altra» .
I un quart i darrer exemple seria el més emblemàtic pel que fa a la història de Rosa Parks: el dels autobusos segregats. Els autobusos de Montgomery tenien 36 seients i els 10 primers estaven reservats pels blancs, ni que no viatgés cap persona blanca a l’autobús. A més, alguns conductors obligaven als negres a cedir els seus seients si pujava un blanc i els seients per blancs estaven plens. En un d’aquests busos Parks va cometre un acte de desobediència que seria un primer gra de sorra per acabar amb la segregació als autobusos al sud dels Estats Units. Així ho relata la pròpia Parks:
«Una tarda, a principis de desembre de 1955, estava asseguda a la primera fila de seients per persones de color en un autobús de Montgomery, Alabama. Els blancs ocupaven la secció blanca. Van pujar més persones blanques i tots els seients de la secció blanca van quedar ocupats. Quan això passava, nosaltres, els negres, havíem de cedir els nostres seients als blancs. Però no em vaig moure. El conductor, blanc, em va dir: “deixa lliure la primera fila”. No em vaig aixecar. Estava cansada de cedir davant dels blancs.
“Faré que t’arrestin”, em va dir el conductor.
“Sí, pot fer-ho”, vaig respondre jo.
Van arribar dos policies i vaig preguntar a un d’ells per què ens tractaven així.
“No ho sé, però la llei és la llei i estàs arrestada”, va respondre.»
Per aquest fet, van detenir a Parks i la van posar a la presó.
Aquest petit gran acte (o, més ben dit, aquest gran petit acte) va ser decisori per contribuir a posar fi a les lleis de segregació al sud.
En resposta a la posada a presó de Rosa Parks, Martin Luther King, entre altres, va promoure una protesta als autobusos públics de Montgomery, instant a totes les persones negres a fer vaga i a no utilitzar-los fins que no s’acabés amb la segregació racial instaurada per llei. No va ser fàcil, ja que la majoria de persones negres depenien del bus per anar a treballar. De fet, eren un 76% dels usuaris/es de bus. Però finalment, la protesta (que es va allargar més d’un any) va ser massiva, i això va fer que l’autoritat de transport públic acabés amb la pràctica de segregació racial als busos de Montgomery. I al 1956, la Cort Suprema dels Estats Units va declarar inconstitucional la segregació en el transport.

Activista pels drets de les persones negres
Rosa Parks va ser una lluitadora incansable contra la segregació i pels drets de les persones afroamericanes. Un dels fronts en els que més va treballar va ser pel dret a vot dels i les negres. Tant ella com el seu marit, Raymon Parks, van participar activament a la Lliga dels Votants, i van centrar molts esforços en què les persones negres es poguessin registrar al cens de votants. En aquella època la majoria de persones negres del sud no podien votar; els segregacionistes tenien muntat un sistema que dificultava molt que es poguessin censar. Per començar, havien de tenir avalistes blancs. Després aquesta mesura es va flexibilitzar; ja no calien avalistes però s’havia de passar un examen d’alfabetització, per determinar si sabien llegir i escriure i entenien la Constitució d’Estats Units. En ocasions també havien de tenir una casa en propietat. A més a més, els llibres de cens només s’obrien en moments determinats, i si no sabies quan era, perdies l’oportunitat. I no s’anunciava públicament, s’havia d’anar al registre a preguntar-ho. A més les inscripcions al cens només es feien en horari laboral. Tot eren dificultats.
Després de dos anys intentant-ho, al 1945, Rosa Parks es va poder registrar al cens per votar per primer cop a la seva vida.
Parks també va estar implicada com a activista i com a secretària a la National Association for the Advancement of Colored People de Montgomery, organització conformada per afroamericans i caucàsics que creien en la democràcia.

Gràcies a una dona valenta i lluitadora com va ser Rosa Parks, el moviment de drets civils de les persones negres es va enfortir i va poder encarar moltes lluites imprescindibles per les vides de les persones negres. La seva implicació vital i política en la defensa dels drets de les persones negres va contribuir a acabar amb la segregació racial que es donava per llei als Estats Units i la situació de les persones afroamericanes del sud dels Estats Units es va veure millorada. La lluita que ella, amb tants i tantes altres, va iniciar es manté viva en l’actualitat en l’esperit de les reivindicacions que clamen que “les vides negres importen”.

“Quant més cedíem i més cas els fèiem, pitjor ens tractaven”

És el moment de retirar el Marqués de Comillas i Güell i Ferrer del nomenclàtor?

Foto portada: la grua retirant l'estàtua de l'esclavista Antonio López del monument que hi ha al final de la Via Laietana de Barcelona, el 4 de març del 2018. Autor: ACN.

El moviment antirracista sorgit després de l’assassinat de George Floyd ha arribat a mig món, i per exemple a Barcelona milers de persones es van concentrar fa uns dies en solidaritat amb ell, malgrat l’estat d’alarma. S’han enderrocat escultures dedicades a diverses personalitats vinculades a l’esclavisme a un bon grapat de ciutat. A Sabadell es prepara un acte contra el racisme per aquest dissabte al migdia, que coordina la Federació d’Associacions d’Immigrants del Vallès, que s’ha presentat aquesta tarda a la seu del Casal Cubà.

“És inadmissible que Sabadell reconegui al seu nomenclàtor dos esclavistes clau en la història dels greuges contra la humanitat”, prossegueix Sabadell per la República, qui reclama al consistori que es retirin els noms a la major brevetat.

Source: És el moment de retirar el Marqués de Comillas i Güell i Ferrer del nomenclàtor?

Joan Balart, president Sabadell per la República: “Proposem substituir del nomenclàtor dos negrers vinculats a l’esclavisme com Marquès de Comillas i Joan Güell i Ferrer per dues activistes com Rosa Parks o Miriam Makeba” | Ràdio Sabadell

Source: Joan Balart, president Sabadell per la República: “Proposem substituir del nomenclàtor dos negrers vinculats a l’esclavisme com Marquès de Comillas i Joan Güell i Ferrer per dues activistes com Rosa Parks o Miriam Makeba” | Ràdio Sabadell

COMUNICAT DE SUPORT AL MOVIMENT Black Lives Matter PER UN NOMENCLÀTOR ANTIRRACISTA.

El 28 de febrer de 2019 es va aprovar al ple municipal una moció, presentada per Sabadell per la República, on l’Ajuntament de Sabadell es va comprometre a excloure 12 noms del nomenclàtor de Sabadell i “declarar disponibles els carrers, places i edificis respectius per ser anomenats de nou en un plaç no superior a un any”. Però l’any ja ha passat i només s’han retirat 2 dels 12 noms.

Dos dels carrers pendents estan dedicats al negrer Antonio López y López (carrer del marqués de Comillas), i Joan Güell i Ferrer (carrer), dos individus vinculats a l’esclavisme i el racisme. I és el moment de retirar-los.

Sabadell és una ciutat amb tradició solidària, amb ferms valors de convivència per la defensa de la igualtat i sensible a l’acolliment de persones refugiades i migrants com a ciutadans i ciutadanes de ple dret. En un mon canviant, som testimonis i víctimes de l’agreujament de les diferències socials i també racials inherents a la crisi sistèmica del capitalisme a nivell global.

Sabadell per la república vol donar suport al creixent moviment antirracista ‘Black Lives Matter’ que s’està manifestant a diverses ciutats de Estats Units i d’altres països del món, inclòs el nostre, on la comunitat negra africana i afrodescendent ja s’ha manifestat a ciutats com Barcelona, Madrid, Bilbao o Múrcia, amb el suport del moviment antifeixista i antirracista, per a denunciar l’assassinat de George Floyd i d’altres casos similars que també es donen a Espanya, i especialment als CIE, en contra del racisme, la brutalitat policial, la manca de resposta de les autoritats, i els crims d’odi racial.

En aquestes circumstàncies és inadmissible que Sabadell reconegui al seu nomenclàtor dos esclavistes clau en la història dels greuges contra la humanitat.

Per tant, reclamem a l’Ajuntament de Sabadell que la comissió de nomenclàtor estudiï la següent proposta per executar-lo immediatament:

Canviar el nom de carrer de Marqués de Comillas, per carrer de Rosa Parks, activista pels drets civils,

Canviar el nom de carrer de Joan Güell i Ferrer, pel de carrer de Miriam Makeba, coneguda també com Mamá África, que va ser una cantant sudafricana i activista pels drets humans, i un ícon de la lluita contra el racisme i l’apartheid a Sudàfrica.

Tanmateix, volem que aquests canvis, amés de ser immediats, es facin amb la participació i el protagonisme de la societat civil, social i cultural de Sabadell, però especialment de la comunitat negra i migrant en general de la ciutat, en un acte institucional i popular de ressò mediàtic, i sigui alhora, una festa per la igualtat, per una societat sense racisme, per simbolitzar el rebuig de la societat sabadellenca a l’esclavisme, l’explotació i el racisme en general.

intervenció de joan balart a la inauguració de la plaça de les dones del tèxtil

Tothom coneix la importància dels símbols. Des del moviment obrer, les treballadores i treballadors hem fet valdre històricament les nostres eines de treball com a símbols de lluita i progrés social. Uns seguen blat i d’altres forgen ferro. Les llançadores teixeixen el fil i són un bon símbol de les dones treballadores del tèxtil de la nostra ciutat.

El 28 de febrer la iniciativa popular va posar fil a l’agulla. A partir d’una moció que presentava Sabadell per la República, l’ajuntament es comprometia a:

  1. Excloure 12 noms del nomenclàtor de Sabadell de persones que van tenir un paper polític rellevant com a representants dels règims de la dictadura de Franco i de Primo de Rivera i també d’individus vinculats al tràfic d’esclaus i a la defensa de l’esclavitud, per declarar disponibles els carrers, places i edificis respectius per ser anomenats de nou en un termini no superior a un any, que seria quan es retirarien les plaques usurpadores. 
  2. Obrir un procés participatiu per plantejar noms alternatius que la comissió de nomenclàtor hauria de tenir en compte per anomenar de nou els carrers declarats disponibles en un procés de debat que ens agradaria que fos públic i en el qual poguessin participar tots els col·lectius i persones de Sabadell interessats en la qüestió.

Avui altre cop ha de ser la iniciativa popular qui ha de continuar teixint els canvis que una societat democràtica i republicana necessita.

De 12 noms a retirar en falten 10, i només queden 2 mesos per complir-se l’any de termini en què l’ajuntament es comprometia a fer els canvis acordats. Tampoc s’ha iniciat un procés participatiu que proposaria els noms alternatius, permeten a la societat sabadellenca reflexionar col·lectivament i àmpliament, sobre els criteris que s’han de tenir en compte a l’hora d’escollir o mantenir el nom de vies i elements de l’espai públic de la ciutat; un procés que hauria de posar en valor entre altres els següents criteris:

  • la visibilització de les dones, 
  • la Memòria històrica, 
  • persones, preferentment dones, rellevants de l’àmbit social, cultural i artístic de Sabadell, 
  • persones o moviments que han lluitat pel bé comú a nivell local, nacional o internacional, 
  • noms populars i tots els noms identificats amb les llibertats, la cultura, el laïcisme i el progrés social, 
  • sabadellencs i sabadellenques que van aportar aspectes positius per a tota la ciutat 
  • i topònims identificats amb Sabadell, oficis, elements culturals, del costumari, etc.

La col·locació de les noves plaques aquest novembre passat sense informar a Sabadell per la República, promotora de la moció, ni als mateixos grups municipals, fa incomplir de facto el mateix acord, perquè precisament l’ànima de la moció era visibilitzar:

  • visibilitzar, per donar continuitat a la lluita antifranquista de la ciutat, l’expulsió del nomenclàtor de 12 noms que representen un passat de represió molt present altre cop. 
  • visibilitzar les dones per recordar la seva història i aconseguir la paritat en tots els àmbit més enllà del nomenclàtor
  • visibilitzar els represaliats i represaliades 
  • visibilitzar les persones rellevants de l’àmbit social, cultural i artístic de Sabadell.

Visibilitzacions que el govern de la ciutat ha negat a Les dones del tèxtil, a Patricio Peñalver, a Cipriano Martos i a Clara Campoamor no inaugurant les places respectives, ni anunciar cap intenció de fer-ho.

Des de les mateixes places que avui inaugurem popularment, trametem un missatge a la ciutadania i al nostre ajuntament, i més concretament al govern de la ciutat:

Cal que es compleixi l’acord aprovat el febrer passat perque els nostres carrers reflecteixen com progressa la nostra ciutat i volem que sigui dins d’una societat cada vegada menys excloent i més integradora.

Des de Sabadell per la República volem que els canvis en el nomenclàtor siguin fruit d’un debat social tranquil i una reflexió col·lectiva constructiva, però som conscients que les conclusions no poden ser unànimes donades les diferències inherents d’una societat plural i diversa com Sabadell, i per tant, tot i que haurien de ser tingudes en compte les diferents sensibilitats, hauran de ser les majories les que, a falta de consens, decidiran els canvis.

Està en mans de totes i tots que aquestes majories defensem els valors democràtics i republicans de llibertat, igualtat i fraternitat. Cal posar fil a l’agulla altre cop.

Peñalver, Martos, Campoamor i les dones del tèxtil ja tenen el seu homenatge – Diari de Sabadell

Si tecleges Patricio Peñalver, Cipriano Martos, Clara Campoamor o bé Dones del Tèxtil, el navegador t’ofereix l’opció de conduir-te a una d’aquestes quatre places sabadellenques, que recentment han estat rebatejades. I ja tenen una placa identificativa amb la nova nomenclatura. Però fins avui, aquests espais no havien estat inaugurats. Ho han fet entitats, partits polítics i veïns a través d’una ruta popular per aquests espais, que ha homenatjat les persones que hi donen nom a través de música, poesia, lectura de textos i una ofrena floral.

“Patricio Peñalver va ser una persona coherent i molt solidària, sobretot amb els que vam ser represaliats de la dictadura. També va estar compromès amb la transformació de Ca n’Oriac com a president de l’Associació de Veïns, en un moment en què faltaven tots els serveis. Va lluitar per l’escola, per un CAP, per arreglar els carrers…”, explicava Juan Ignacio Valldivieso, que va ser veí de Peñalver, militant del PSCU i impulsor del Front d’Alliberament Gai de Catalunya. La plaça amb el seu nom està situada en el seu barri, entre els carrers del Moianès i del Penedès.

Per a la cosina de Cipriano Martos, Dolores Muñoz, qui havia viscut amb l’obrer i sindicalista assassinat pel franquisme, l’acte ha estat molt emocionant, tal com ha expressat. També per a la Paqui García, que havia estat companya seva de militància: “Per mi és molt important, perquè va ser un lluitador que va viure aquí, a la Planada, i és una manera de recordar-lo”.

Dolores Muñoz, cosina de Cipriano Martos, emocionada per l’homenatge / VICTÒRIA ROVIRA

“Un reflex dels referents”

Una de les mocions de l’anterior govern va ser l’eliminació dels símbols franquistes de l’espai públic. És per això que el passat abril es va aprovar que les places dels exalcaldes Antoni Llonch i Josep Maria Marcet passessin a dir-se, respectivament, plaça de Clara Campoamor i de les Dones del Tèxtil. La ruta també hi ha passat, i ha acabat amb la lectura d’un text en aquest últim espai rebatejat. “Els noms dels carrers i places de la ciutat són el reflex dels referents culturals i històrics amb els quals ens volem identificar com a societat. I actuen com a elements distintius de la memòria”, ressalta el text.

Inauguració de la plaça de Clara Campoamor / VICTÒRIA ROVIRA

“Han hagut de passar set mesos des d’aquell acord perquè l’actual govern del PSC i Podemos es decidís a materialitzar el canvi de noms. Ho ha fet, però, d’una manera clandestina, sense comunicar-ho a la resta de grups i, ni tan sols, convocar a les entitats que en el seu moment van ser proposants dels actuals noms”, denuncia alhora el manifest.

El text està firmat per diferents entitats:  Sabadell per la República, Bruixes del Nord, La Crida, Entesa, Esquerra Republicana, Mesa de Catalunya d’entitats Memorialistes i Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina, Òmnium Cultural i Sabadell En Comú.

 

Source: Peñalver, Martos, Campoamor i les dones del tèxtil ja tenen el seu homenatge – Diari de Sabadell

Preparen una ruta d’homenatge per inaugurar les places rebatejades de Sabadell – Diari de Sabadell

Entitats i partits polítics sabadellencs inauguraran pel seu compte el canvi de nom de quatre places de Sabadell aquest diumenge amb una ruta d’homenatge ciutadà. Sota el títol Les entitats de Sabadell amb la memòria històrica, es farà un recorregut de nord a sud per redescobrir les zones dedicades a Patricio Peñalver, Cipriano Martos, Clara Campoamor i a les Dones del Tèxtil. A cada lloc es farà un acte de reconeixement, amb la lectura d’un text, la descoberta de la placa, acompanyament musical i una ofrena floral.

La primera parada serà a les 11 h a la plaça de Patricio Peñalver, entre els carrers del Moianès i del Penedès, al barri de Ca n’Oriac, davant d’on va viure aquest activista pels drets LGTBI. Des d’aquí, els assistents es desplaçaran a les 11.30 h cap a la plaça del militant antifranquista Cipriano Martos, a la Plana del Pintor, entre els carrers dels Balcans i dels Vosges.

El tercer punt de trobada, previst a les 12 h, serà a l’antiga plaça d’Antoni Llonch, ara rebatejada com a plaça de Clara Campoamor, advocada, escriptora i defensora dels drets de les dones. La ruta d’homenatge s’acabarà a la plaça de les Dones del Tèxtil, anteriorment plaça de l’alcalde Marcet, a les 13 h. En acabar l’acte hi haurà una actuació musical de Calabruixa i s’oferirà un vermut popular.

“Un menyspreu”

Els organitzadors de la convocatòria recorden que el govern local, liderat per PSC i Podem, va efectuar el canvi de plaques previst pel quadripartit sense celebrar cap acte institucional. “Incomprensiblement ho va fer d’amagat, sense anunciar-ho públicament, sense comunicar-ho a les entitats que havien proposat els actuals noms, ni als grups municipals que els havien aprovat”, lamenten. I per això els partits i entitats promotores de l’acte consideren que aquesta actitud “es pot interpretar com un menyspreu per a la restitució democràtica de la memòria col·lectiva”. A parer dels organitzadors, cal considerar l’esdeveniment com un acte de reparació democràtica i de reconeixement ciutadà cap a unes persones que van lluitar pels drets i les llibertats col·lectives.

L’organització de l’acte va a càrrec de Sabadell per la República, Bruixes del Nord, Crida per Sabadell, Entesa per Sabadell, Esquerra Republicana de Catalunya, Mesa de Catalunya d’entitats Memorialistes i Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina, Òmnium Cultural Sabadell i Sabadell en Comú.

Adeu a les places de Llonch i Marcet: s’aprova el canvi en el nomenclàtor de Sabadell

Source: Preparen una ruta d’homenatge per inaugurar les places rebatejades de Sabadell – Diari de Sabadell

La plaça de l’Alcalde Marcet ja ha passat a la història | Ràdio Sabadell

Els canvis en el nomenclàtor compromesos durant el mandat passat comencen a veure’s reflectits al carrer. Des d’aquest dimarts, la plaça de l’alcalde Marcet ja ha passat a la història amb la incorporació de la placa en què ja es pot llegir plaça de les Dones del Tèxtil. Així mateix, ja s’ha instal·lat la placa dedicada a l’activista Patricio Peñalver, una plaça situada entre els carrers Penedès i Moianès i reivindicada per l’Associació de Veïns de Ca n’Oriac. També desapareixen la plaça d’Antoni Llonch, que passa a dir-se de Clara Campoamor, a proposta de Ciutadans; mentre que també es faran oficials la plaça del Pi-Pi, al Centre, i la de Cipriano Martos.

El fet que la substitució de les plaques s’hagi fet sense cap acte de memòria històrica ha encès els ànims d’alguns dels actuals regidors de l’oposició que així ho han expressat a través de la xarxa Twitter. És el cas de l’exalcalde i ara regidor de la Crida, Maties Serracant, que ha titllat de menyspreu a la memòria històrica el fet que no s’hagin publicitat aquests canvis i s’ha queixat de no haver tingut comunicació oficial sobre quan s’instal·larien les plaques noves. En la mateixa línia també s’expressava la seva companya de partit, la regidora Anna Lara.

La segona tinenta d’alcaldessa i regidora de Memòria Història, Marta Morell, diu al programa El Cafè de la Ràdio que va “dir que les plaques arribarien aviat“. També explica que “la Crida va entrar una instància a Alcaldia, i la tenien contestada“. Morell apunta que segurament es farà algun acte amb relació a la substitució de les plaques. Joan Tafalla, membre i expresident de Sabadell per la República, l’entitat demandant del canvi de Marcet al nomenclàtor, lamenta que el consistori no hagi contactat amb ells per aquest possible acte i destaca que el canvi de nom d’Alcalde Marcet, “el primer alcalde franquista, el que va depurar les empreses dels treballadors antifeixistes, el que va muntar el sindicat vertical, el que va muntar el partit falangista aquí a Sabadell” ha de “ser un esdeveniment  per fer pedagogia de caràcter antifranquista, antifeixista“.

 

Source: La plaça de l’Alcalde Marcet ja ha passat a la història | Ràdio Sabadell