Arxiu de la categoria: Memòria Històrica

Acte d’homenatge al Manuel Fenández Márquez

Manuel Fernández Márquez, fou un jove treballador de St Adrià assassinat per la repressió franquista. Manuel cridava junt amb els seus companys millores bàsiques a la feina. No fou una bala perduda qui el va matar. Va ser un assassinat de classe. Les empreses apuntaven amb el dit i el règim matava.
Tres anys després Sabadell, a la nostra Vaga general Política de 1976 ens mataven també un professor d’anglès i un treballador va quedar incapacitat greument. Franco ja havia mort, però les grans indústries seguien apuntant i el règim continuava matant.
No fa gaire, uns mesos abans del començament de la pandèmia a Sabadell vam fer un homenatge similar al què li oferim avui al Manuel, inaugurant popularment diverses places de Sabadell per recuperar la memòria històrica de la nostra ciutat, i posar en valor les persones i valors que van intentar millorar-la. Una d’elles la dediquem al Cipriano Martos, treballador de Sabadell. Curiosament l’ajuntament va posar la placa de Cipriano a la plaça que havia estat llargament reivindicat per veïns i família, però no la va inaugurar. I ho vam haver de fer popularment, sense el recolzament de les “institucions democràtiques”. El Cipriano va morir torturat a Reus 5 mesos després què matessin al Manuel Fernández Márquez. La Guàrdia Civil li van fer veure el què anomenaven el «Còctel de la veritat», una corrosiva combinació d’àcid sulfúric i gasolina. 48 anys després, la família encara no ha aconseguit recuperar el seu cos que continua en una fosa comú del cementiri de Reus.
Moltes persones que teniu l’edat que tindrien ara el Manuel o el Cipriano VAU PROTAGONITZAR VAGUES I EMFRONTAMENTS AMB EL REGIM, per reivindicar el què avui poden gaudir en gran part els vostres fills i nets. La bala us podia haver matat també, però aquí esteu, testimoniant que la lluita va valdre la pena. No us han regalat res, ni ens regalaran mai res. Les grans indústries continuen apuntant i ens disparen amb retallades socials i econòmiques que porten a l’atur, al desnonament i a la desesperació a milers de famílies com les vostres.
Avui fem memòria històrica no per mirar al passat i plorar un cop més al Manuel Fernández i a tots els Manuels que van caure assassinats pel camí. Fem memòria històrica perquè la lluita continua. Franco a mort, però els nets polítics i econòmics d’aquells que us apuntaven fa gairebé 50 anys, ens senyalen avui sense contemplacions.
La tasca d’entitats republicanes com les avui presents en aquest acte de recuperació de la Memòria Històrica, la seva preservació i la seva difusió, serveix per denunciar la repressió exercida per l’Estat espanyol, tant al 1973 com al segle XXI, contra la ciutadania que defensa els seus drets bàsics.
La memòria històrica ens ha de recordar que el capitalisme ens va situar fa uns anys en una duríssima crisi econòmica de la què molts no hem aixecat cap encara. Les condicions de moltes famílies tornen a ser les què vivien les famílies de COPISA als anys 70.
En aquests moments en que les forces més retrògrades i reaccionaries promouen polítiques de regressió dels drets socials, polítics, nacionals i dels més elementals drets democràtics com son els d’expressió i manifestació, la mateixa existència d’aquest acte d’homenatge al Manuel, son un exemple a seguir, al que totes les forces democràtiques i progressistes hem de donar el suport necessari per evitar l’oblit de la repressió exercida per l’Estat franquista i la restitució dels que la van patir i que alguns voldrien obviar per tal de justificar un retorn al passat.
Franco va morir però mentre no recuperem els ossos dels nostres morts i no es depurin responsabilitats, la lluita antifranquista continua.

Els carrers són per caminar endavant

Avui des de Sabadell per la República informem als veïns i veïnes dels carrers #marquesdecomillas i #joangüelliferrer de #Sabadell de la nostra proposta de canviar el nom d’aquests negrers pel de les activistes pels drets civils #RosaParks i #MiriamMakeba respectivament. El ple municipal de finals de febrer de 2019 ja va aprovar expulsar del #nomenclàtor aquests dos esclavistes. A SxR ens ha semblat de justícia poètica incorporar aquestes dues grans persones per la seva gran vàlua moral, política i social. #BlackLivesMatter

Tímida concentració pel 90è aniversari de la Segona República: “És l’hora de decidir la forma d’Estat”

Foto portada: concentració a la plaça del doctor Robert. Autor: David B.

Una setantena de persones han commemorat aquest vespre el norantè aniversari de la proclamació de la Segona República. Convocats per l’entitat memorialista Sabadell per la República, posen el focus en demanar la Tercera República, assenyalant la corrupció borbònica, tot i el context de pandèmia actual i restriccions, que han dificultat les convocatòries.

“90 anys després descobrirm que fer memòria història és important però no suficient”, assegura l’entitat en el manifest que s’ha llegit a la plaça. Potser per això el seu text posa més l’èmfasi en el futur que no pas en el passat. La situació de pandèmia es veu agreujada, al seu parer, pel capitalisme, les retallades i les privatitzacions mentre que la Transició espanyola va apuntalar una monarquia estroncada amb la dictadura franquista sense decidir el model de cap d’Estat.

“L’actual rei no només coneix perfectament els afers delictius del ‘rei emèrit’ sinó que també és beneficiària de la fortuna il·legítima de la família reial”. Però en els seus anys de regnat, Felip VI ja acumula “mèrits propis”, sostenen: “erigint-se en comandant de la repressió contra el poble que reclama democràcia, sobirania i llibertat”.

Sabadell per la República assegura que ha arribat l’hora de votar monarquia o república. “És el moment de poder decidir la forma d’Estat o estat, i com s’interrelacionen entre ells”, creuen. Quan passi la pandèmia, serà el moment d’una Consulta Popular Estatal com a “toc d’alerta” per desencadenar la proclamació de la Tercera República. Una república on no manin els mercats, asseguren, que han incrementat el preu de l’electricitat en plena pandèmia, privatitzat la sanitat, la gestió de les residències o congelat les pensions públiques.

La tricolor amb l’Ajuntament de fons. Autor: David B.

Persones majoritàriament amb banderes tricolors, però també algunes senyeres, han assistit a l’acte convocat a la plaça del doctor Robert, on hi ha hagut representants públics de la Crida i de Podem.

Exposició al Museu d’Història

En el marc del 90è aniversari de la Segona República, el Museu d’Història ha inaugurat aquest dimecres, de forma discreta, una exposició titulada Un nou ajuntament, un nou escut municipal, comissariada per Genís Ribé, que repassa el momentum 1931 a través de les matrius d’impremta per fer els segelles oficials de l’Ajuntament republicà i els bans editats per l’Ajuntament i el comandant militar l’abril de 1931.

Foto portada: concentració a la plaça del doctor Robert. Autor: David B.

Font: https://www.isabadell.cat/politica-a-sabadell/concentracio-90-aniversari-segona-republica/

Sabadell recorda que va ser la segona ciutat catalana en declarar la República

Un moment de l'acte a la plaça Doctor Robert | Roger Benet Un moment de l’acte a la plaça Doctor Robert | Roger Benet

Aquest vespre una setantena de persones s’han concentrat per demanar la III República. Com cada 14 d’abril l’entintat Sabadell per la República ha organitzat un acte per recordar la data en què es va declarar la segona república espanyola el 1931, enguany en un context de pandèmia i restriccions que ha modificat els actes habituals. Tot i això, simpatitzants de la causa amb banderes tricolors i algunes senyeres han volgut ser presents a l’acte a la plaça de Doctor Robert amb presència de polítics de La Crida i Podemos. 

“Ara cal ser conseqüents i actuar, no podem admetre la inviolabilitat d’una monarquia arcaica, corrupta, inútil pels interessos populars i d’una exemplaritat inexistent perquè mai hem necessitat perquè som ciutadans de ple dret i no súbdits” ha dit Joan Tafalla. 

Per això, ha animat a polítics i associacions a convocar un referèndum sobre la monarquia a l’estat espanyol, assegurant que la república és sinònim de vida digna: “La república no té una sola bandera” ha dit Tafalla, “juntes faran possibles un nou règim social, una democràcia plena, participativa i república, amb un sistema econòmic social i sostenible al servei del poble”.

gg
L’estàtua de Doctor Robert decorada per la ocasió | Roger Benet 

Un 14 d’abril singular a Sabadell 

Després de les paraules de Macià, aquella tarda del 14 d’abril de 1931, Sabadell va ser la segona ciutat catalana en declarar la república. No hi ha cap registre de què va dir Jordi Ninet, un dels regidors republicans, des del balcó, però sí tot un seguit de testimonis d’aquella tarda. “El Comitè Revolucionari i les forces republicanes es planten a l’Ajuntament, els de la Federació de Sindicats fan guàrdia, i es penja un llençol blanc amb el lema ‘Visca la República’“, ha explicat a El Cafè Genís Ribé, comissari de l’exposició ‘Un nou Ajuntament, un nou escut municipal’ que s’inaugura avui al Museu d’Història.

“[Tenim] bans que signifiquen l’emoció del moment, l’alegri d’un nou règim guanyat a les urnes i són uns documents de primera magnitud que no surten gaire de l’arxiu històric”

Salvador Ribé es va convertir en el primer alcalde i el seu equip de govern va encarregar a Ricard Marlet un nou escut per a la ciutat, el que ara coneixem amb la ceba i que es podran veure a l’exposició a través d’alguns motlles. La mostra recull aquest testimoni i d’altres d’uns dies en què el règim monàrquic d’Alfons XIII s’esmicolava.https://platform.twitter.com/embed/Tweet.html?dnt=false&embedId=twitter-widget-0&features=eyJ0ZndfZXhwZXJpbWVudHNfY29va2llX2V4cGlyYXRpb24iOnsiYnVja2V0IjoxMjA5NjAwLCJ2ZXJzaW9uIjpudWxsfSwidGZ3X2hvcml6b25fdHdlZXRfZW1iZWRfOTU1NSI6eyJidWNrZXQiOiJodGUiLCJ2ZXJzaW9uIjpudWxsfX0%3D&frame=false&hideCard=false&hideThread=false&id=1382280611377860610&lang=ca&origin=https%3A%2F%2Fradiosabadell.fm%2Fnoticia%2Fsabadell-recorda-que-va-ser-la-segona-ciutat-catalana-en-declarar-la-republica&sessionId=bee821077b9aed2d25401d2a4c924d433bef4dea&siteScreenName=radiosabadell&theme=light&widgetsVersion=2d233ae%3A1618352735472&width=550px


Una data, la del 14 d’abril, que no és simbòlica per a alguns sectors polítics. Des de Podem, la tinent d’alcaldessa Marta Morell -que aquest matí s’han fotografiat amb banderes republicanes a la plaça de les Dones del Tèxtil-, ha explicat quin és el seu punt de vist pel pla de Memòria Històrica que ha de tenir Sabadell.

“Volem que aquest nou pla de Memòria Històrica reflecteixi el període republicà, que expliqui clarament perquè s’expliqui el que realment va passar, sobretot en els avenços socials i democràtics i vetllarem perquè els espais de memòria estiguin ben senyalitzats a la ciutat”

Font: https://radiosabadell.fm/noticia/sabadell-recorda-que-va-ser-la-segona-ciutat-catalana-en-declarar-la-republica

Manifest per la República

Celebrem el 90 aniversari de la proclamació ciutadana de la II República el 14 d’abril de 1931 per fer memòria històrica, per recordar que un dia les urnes van acabar amb un règim monàrquic corrupte que feia estralls en allò social, econòmic i polític, exigint el poble, d’aquesta manera, la millora de les seves condicions de vida i de treball i decidir per fi el seu destí. Fent memòria històrica recordem que aquella democràcia incipient no va tenir gaires oportunitats: bombardeixada constantment per un sector important de l’exercit i la oligarquia, que veien perdre els seus obscens privilegis, no li van donar treva, cop d’estat rere cop d’estat fins, el darrer que donà peu a la guerra contra el feixisme i que els pobles d’Espanya lamentablement vam perdre, per donar pas a un terrible genocidi i una llarga dictadura.

90 anys després, les forces republicanes d’esquerres descobrim que la memòria històrica és necessària però insuficient. En plena pandèmia mundial, avui la situació sanitària es veu agreujada per les polítiques neoliberals que anys enrere van desarticular els serveis públics essencials i van privatitzar una bona part de la sanitat i de les residències de gent gran, privatitzacions que avui estan lligades a la corrupció, l’especulació i els beneficis desmesurats de les grans empreses.

Fent memòria, tot i què ja era coneguda l’enorme fortuna i les famoses «comissions» de Joan Carles de Borbó “successor polític” del dictador i genocida Franco, és ara quan ens assabentem escandalosament d’una part important dels seus múltiples delictes i corrupcions, emparat pel privilegi medieval de la inviolabilitat i amb la complicitat i el lucre de les grans empreses i les forces del règim del 78. Malgrat l’esforç de la “Corona” per presentar el seu successor “de sang”, Felip de Borbó, com una nova generació real aliena als abusos del pare, l’actual rei no només coneix perfectament els afers delictius de l’anomenat “rei emèrit”, sinó què també és beneficiari de la fortuna il·legítima de la família real. Però Felip VI, com a cap d’Estat, ostenta “mèrits propis” erigint-se com a comandant de la repressió contra el poble què reclama democràcia, sobirania i llibertat.

Fent memòria la història de corrupcions de la saga dels Borbó és inherent a ella mateixa, però el problema en realitat és la Monarquia. Una institució no democràtica, corrupta per naturalesa, que no hem votat, que prové actualment de la dictadura feixista, que hereta la Prefectura de l’Estat, per privilegis medievals de sang, com s’hereta un compte a Suïssa.

Si tenim memòria, ara cal ser conseqüents i actuar d’una vegada. No podem admetre la inviolabilitat d’una Monarquia corrupta, arcaica, inútil per els interessos populars, i d’una exemplaritat inexistent que mai hem necessitat perquè som ciutadans de ple dret i no súbdits. Les mobilitzacions constants del republicanisme sobiranista, les querelles contra la monarquia, les mocions a multitud d’ajuntaments d’arreu de l’Estat, les cassolades a Felip de Borbó i les mobilitzacions contra la repressió són un bon exemple.

És l’hora de poder decidir la forma d’Estat o Estats i la forma en què s’interrelacionen, si és el cas. La Consulta Popular estatal, quan la pandèmia permeti la seva celebració, serà el toc d’alerta per accelerar el camí cap a una democràcia plena, abolint la monarquia i proclamant la República.

I també haurem de decidir el model econòmic i social per garantir que allò públic, el comú, la sanitat, l’educació, els serveis socials, les residències no puguin ser privatitzats i no haguem de patir la manca de personal, d’instal·lacions i de mitjans per polítiques neoliberals privatitzadores que només beneficien a uns pocs. I que la feina sigui un dret efectiu, les ocupacions estables i els sous justos i suficients. I que es garanteixin unes pensions públiques dignes.

El que ha passat recentment amb les abusives pujades de l’electricitat, el que està passant amb les vacunes contra la Covid-19 ens ajuden a entendre la necessitat d’enfortir el sector públic de l’economia, nacionalitzant sectors estratègics i tenim una banca i unes empreses energètiques, farmacèutiques i d’investigació públiques.

Una República ho és si és sobirana i si tots els territoris que s’hi organitzen en el seu sí són també sobirans i lliures d’adscriure’s. Una República és democràtica quan és el poble qui mana i no els mercats. Una República ho és al marge del capitalisme. Ho és eliminant, les desigualtats socials i el patriarcat, combatent les violències masclistes, racistes i el feixisme. Una República ho és si garanteix d’una vegada per totes la igualtat entre dones i homes, entre totes les persones. Una República o Repúbliques on tots els pobles ens agermanem. Els republicans i republicanes de Catalunya i de la resta de territoris de l’actual Estat Espanyol ens necessitem, hem de ser solidàries, com a treballadores, com a antifeixistes. Ja ho hem fet i ho tornarem a fer.

La República no té una sola bandera. Reclamem la solidaritat entre totes aquestes banderes i senyeres que juntes faran possible, sense cap dubte, un nou règim social, una democràcia plena, participativa, laica i republicana i un nou model econòmic i social sostenible al servei de poble.

Per una vida digna.

Procés Constituent.

República

VISCA LA REPÚBLICA!

Joan Güell o Miriam Makeba? Black Lives Matter.

Qui era Joan Güell i Ferrer?

JOAN GÜELL I FERRER (Torredembarra, 1800 – Barcelona, 1872). Després de cursar estudis de nàutica a Barcelona, Joan Güell va marxar en la seva joventut a l’Havana. Se sap molt poc del que va fer a Cuba però sabem que fou allà on va acumular el capital que va invertir després, a Catalunya, tot impulsant una gran empresa fabril de teixits i filats de cotó, el Vapor Vell de Sants. Allunyat, des de 1855, de la gestió dels seus negocis industrials es va dedicar sobretot a la política, dins i fora de les institucions, destacant en la defensa d’una política econòmica proteccionista i de l’immobilisme més reaccionari en matèria de política colonial. Va ser, per aquest motiu, impulsor i primer president del Círculo Hispano Ultramarino de Barcelona, un grup de pressió creat el desembre de 1871 amb l’objectiu d’evitar polítiques reformistes a Cuba i de defensar nítidament l’esclavitud a Cuba i a Puerto Rico. En un moment en que tots els estats europeus, excepte a Espanya, havien abolit l’esclavitud a les seves colònies, Joan Güell va ser un defensor destacat de l’esclavització dels africans. No es coneix cap vinculació directa seva amb Sabadell.

Qui va ser Miriam Makeba?

Zenzile Miriam Makeba (Sudàfrica, 1932 – Itàlia, 2008), també coneguda mundialment com a Mama Afrika, va ser una cantant sudafricana i una activista pels drets humans i contra el racisme i l’aperheit de Sudàfrica

Biografia
Filla d’una mare d’ètnia Swaz i un pare Xhosa, Makeba va créixer a Sophiatown, una ciutat de les afores de Johanesburg que sempre s’havia caracteritzat per la seva multiculturalitat però que amb el règim de l’aperheit va obligar a totes les persones residents negres a abandonar la zona sota els termes racistes de la Llei d’Àrees de Grups.
Va néixer en la pobresa. La seva mare va ser empresonada per vendre cervesa casolana en moments de penúria econòmica, i va haver d’emportar-se amb ella la seva filla, Miriam Makeba, que només tenia 18 dies.
Makeba va créixer ajudant la seva mare amb els seus treballs com a empleada domèstica. Alhora, va començar a adonar-se, a l’església i a l’escola, que li encantava cantar.
Va començar a cantar al cor de l’escola quan era molt petita. Al 1954 va esdevenir vocalista professional, primer a Sudàfrica, i més tard arreu del món, fins arribar a ser una de les artistes negres africanes més prominents del segle 20.
L’any 1958 va fundar la seva pròpia banda, The Skylarks, una formació íntegrament femenina que barrejava jazz i música tradicional africana.
Makeba va participar en un documental en contra de l’aperheit anomenat “Come back Africa”. Arrel d’aquesta gravació va sorgir una relació d’amistat amb Harry Belmonte, el qual la va ajudar a traslladar-se l’any 1959 a Estats Units, des d’on va traçar una carrera molt exitosa com a cantant. Cantava nombroses cançons populars, i va ser ella qui va introduir a occident cançons d’origen Xhosa o Zulu.
Miriam Makeba va cantar moltes cançons crítiques amb l’apartheid. De fet, al 1960, després que intentés entrar a Sudàfrica per anar al funeral de la seva mare, va descobrir que li havien revocat el passaport i li prohibien l’entrada al país. Començava així un llarg exili que va durar més de tres dècades. L’any 1963, després d’haver anat a les Nacions Unides per testificar contra les injustícies que s’estaven cometent al seu país, el govern sudafricà va prohibir les seves gravacions. D’aquesta manera, va convertir-se en la primera artista del país exiliada per la seva lluita contra l’aperheit i va esdevenir un símbol mundial de la lluita contra la segregació racial.
Més endavant, a finals dels anys seixanta, Makeba es casa (per tercera vegada) amb l’activista pro-drets civils i líder de les panteres negres, Stokely Carmichael. En aquell moment la lluita de Makeba per l’emancipació de les persones negres es va intensificar i les seves cançons es van polititzar. Tot plegat va causar molta controvèrsia als Estats Units, i el govern estatunidenc la va posar a la llista negra i va obligar la seva discogràfica a rescindir-li el contracte i cancel·lar els seus concerts. Això la portà a deixar el país i a instal·lar-se durant més d’una dècada a Guinea amb la seva parella. Allà, l’any 1975, es va convertir en delegada del país a les Nacions Unides.
Més tard es van establir a Bèlgica, des d’on seguia gravant i fent concerts per Àfrica i Europa.
Quan l’any 1990 l’activista negre sudafricà, Nelson Mandela, va sortir de la presó després de molts anys tancat, aquest va animar a Makeba a retornar a Sudàfrica, on va fer un concert l’any 1991 per primer cop des que es va exiliar trenta anys enrere.
Malgrat la seva delicada salut, va seguir cantant, traient discs i fent concerts durant els anys següents, fins que l’any 2008 va morir d’un atac de cor a prop de Nàpols, Itàlia, just després de fer un concert per donar suport a l’escriptor Roberto Saviano, perseguit per la Camorra.
La veu de Makeba va aconseguir portar els sons d’Àfrica a la resta del món, així com també les injustícies que s’estaven cometent al règim de l’aperheit sudafricà.

Èxits musicals
D’entre les seves cançons més reconegudes a nivell internacional destacarien “Pata Pata” o “Click Song” en anglès (“Qongqothwane” en Xhosa), en les quals feia servir els sons característics de la seva llengua nativa, el Xhosa.
Makeba va guanyar varis premis, tant de caire musical com social. De fet, va ser la primera dona negra en guanyar un Premi Grammy l’any 1965. I, en total, Makeba va arribar a fer 30 àlbums originals i 19 compilacions i àlbums amb nombrosos artistes. Entre la seva discografia destaquen els següents àlbums: Miriam Makeba (1960), The word of Miriam Makeba (1962), Miriam Makeba and Harry Belafonte (1965), Pata Pata (1977), Sangoma (1988), Skylarks (1992), A promise (1994), Live from Paris and Conakry (1998), Homeland (2000), Keep me in mind (2002) i Reflections (2004).

“Vaig mantenir la meva cultura, vaig mantenir la música de les meves arrels. A través de la meva música, em vaig convertir en aquesta veu i imatge de l’Àfrica i la seva gent sense adonar-me’n”.

Marquès de Comillas o Rosa Parks? Black Lives Matter

Qui era el Marquès de Comillas?

Antonio López y López (Comillas, 1817 – Barcelona, 1883)

Antonio López y López va néixer a Comillas (Cantàbria) el 1817, en el si d’una família amb escassos recursos econòmics. Aviat va decidir emigrar: primer a Lebrija (Sevilla), després a Mèxic i, finalment, a Cuba. En aquella colònia espanyola va acabar instal·lant-se a la ciutat de Santiago, on va impulsar diverses activitats empresarials, algunes de manera individual i d’altres al costat d’un grup reduït de socis, en dues companyies (Valdés y López i Antonio López y Hermano), durant les dècades dels quaranta i dels cinquanta del segle XIX. Entre les diverses activitats a les quals es van dedicar López i els seus socis a Santiago de Cuba, cal recordar la gestió de quatre cafetars i de quatre plantacions de sucre, unes finques treballades sobretot per mà d’obra esclava. Si en el cafetar Dulce Unión van treballar, per exemple, 65 esclaus, a les plantacions de sucre San José de Naranjo i Armonía ho van fer 25 i 81 esclaus, respectivament. López també va participar llavors en el tràfic d’esclaus des de les costes africanes cap a Cuba, una activitat que era il·legal des de 1820. En la complexa cadena del trànsit atlàntic, López s’encarregava de rebre en l’orient cubà els carregaments o “partides” que els capitans de fuselatges negrers portaven clandestinament des d’Àfrica. Després, ell mateix o els seus socis es dedicaven a vendre a aquells africans esclavitzats a Santiago de Cuba, o de remetre’ls als seus corresponsals per a vendre’ls en altres punts de l’illa (Cienfuegos, Matanzas, l’Havana…). López també va gestionar una línia regular de vapors entre Guantánamo i Santiago de Cuba, servida pel vapor General Armero, un dels primers fuselatges de vapor de la marina mercant espanyola.
Com molts altres indians enriquits en la Gran Antilla o en algun altre lloc d’Amèrica, López va tornar a la Península amb la seva dona i els seus fills. Va optar per instal·lar-se a Barcelona, on residia la família de la seva esposa, i des de la capital catalana va començar a desenvolupar una intensa activitat empresarial gràcies a la inversió del capital que havia acumulat a Cuba. Una activitat variada com a home de negocis en la qual destaca, en primer lloc, la fundació, en 1857, i la gestió ulterior d’una signatura naviliera de fuselatges de vapor (primer anomenada Antonio López y Compañía, i després, Compañia Transatlántica), una empresa encarregada del servei oficial dels vapors correu a les colònies espanyoles de les Antilles des de 1861, i que aviat es va convertir en la primera naviliera mercant del país. Gràcies a aquesta concessió, els fuselatges de la naviliera de López van transportar a les Antilles als milers i milers de soldats espanyols que van ser obligats a lluitar, en aplicació de l’injust sistema de cinquenes, en les diverses guerres colonials (Santo Domingo, 1863, i Cuba, 1868-1878 i 1895-1898). També des de Barcelona, López va contribuir decididament a la fundació, en 1876, del Banco Hispano-Colonial, una entitat que va finançar l’esforç militar que el Govern va fer en la Guerra dels Deu Anys, a Cuba, i de la qual va ser el primer president. Una vegada acabada la guerra, López es va servir d’aquell Banco Hispano-Colonial per a articular un potent hòlding empresarial format per diverses empreses com, per exemple, la poderosa Companyia General de Tabacs de Filipines, una signatura que va néixer en 1881 per a cobrir el buit que deixaria el lliure comerç del tabac en aquella altra rica colònia espanyola situada en la mar de la Xina.
Des de Barcelona, Antonio López i López va desenvolupar també una notable activitat política, a vegades de manera pública i a vegades entre bastidors. Va tenir, per exemple, un paper destacat en la fundació del Cercle Hispà Ultramarí de Barcelona, una entitat que va néixer en 1871 amb l’objectiu de frenar eventuals polítiques reformistes a Cuba o a Puerto Rico, i de defensar un statu quo colonial basat en la preponderància absoluta del treball esclau en totes dues colònies. Com a premi a la intensa activitat pública d’un empresari que podem considerar un paradigma de l’home fet a si mateix, va rebre d’Alfons XII, en 1878, el títol de marquès de Comillas i, en 1881, el de gran d’Espanya. Va morir a Barcelona el 16 de gener de 1883, i va deixar un gran llegat patrimonial i empresarial. Una comissió selecta i reduïda de prohoms de la ciutat aviat va promoure la idea de canviar de nom la barcelonina plaça de Sant Sebastià plaça d’Antonio López i de col·locar una estàtua, obra de Venanci Vallmitjana, que es va inaugurar el 13 de setembre de 1884, i el cost del qual van assumir els admiradors de López mitjançant una col·lecta oberta.

Qui va ser Rosa Parks?

ROSA PARKS
Rosa Parks (Alabama, 1913 – Michigan, 2005), va ser una destacada lluitadora pels drets civils de les persones negres, que es feu coneguda arrel de ser detinguda l’any 1955 per no voler cedir el seu seient d’autobús a una persona blanca.

Context
Rosa Parks va néixer l’any 1913 a Tuskegee, Alabama, quan no feia ni 50 anys que s’havia prohibit l’esclavitud als Estats Units (la qual s’abolí definitivament l’any 1865). Alhora, Parks va créixer en un context, el del sud dels Estats Units, fortament marcat per la segregació racial que generava grans desigualtats entre persones blanques i negres. Aquestes desigualtats derivaven, d’una banda, d’unes lleis segregacionistes que permetien a nivell legal discriminar les persones pel seu color de pell; i de l’altra banda, d’uns costums i d’una cultura molt racista per part de la població blanca.
Ja des de ben petita, Parks es va caracteritzar per tenir un sentit de la justícia molt fort. No entenia per què les persones negres havien de ser considerades ciutadans/es de segona només pel color de la seva pell. Sempre ho va considerar injust, i va decidir rebel·lar-se contra aquestes desigualtats i fer-hi front. Però era molt difícil lluitar contra aquestes discriminacions, ja que estaven instituïdes per llei. Així que calia canviar la llei. I al llarg de la seva vida es va organitzar i va lluitar per fer-ho.
Però, com s’ha comentat, no eren només les lleis les que eren racistes. El racisme també estava molt estès entre la població blanca: des de conductors d’autobús que no deixaven als negres entrar per la porta de davant -els feien picar el tiquet davant i sortir del bus per entrar per la porta de darrere, a vegades aprofitant aquest lapse de temps per sortir corrents amb l’autobús- fins a moviments supremacistes blancs organitzats com és el Ku Klux Klan (KKK) o el Partit Nazi Americà. De fet, quan Parks era una nena va haver de veure com el KKK atacava la comunitat negra, cremava esglésies, donava pallisses i matava. També hi havia molt racisme per part dels veterans de guerra, ja que durant la Primera Guerra Mundial (1919), els negres havien combatut colze a colze amb els blancs per defensar els interessos del seu país. Després d’això, els soldats afroamericans van tornar reivindicant una igualtat de drets i sense estar disposats a aguantar més racisme. Per contra, als blancs no els agradava que els negres mantinguessin aquesta actitud i volien deixar clar que ells seguien sent superiors. Això els va dur a cometre tot tipus d’actes violents contra els negres, per recordar-los que no tenien cap dret. Després, un cop transcorreguda la Segona Guerra Mundial, aquest fenomen es repetí, i de nou es va intensificar la violència contra les persones afroamericanes.

Discriminacions contra les persones negres
Les persones negres estaven exposades a moltes discriminacions. Una de les més flagrants era la que es donava a nivell educatiu. Per començar, les persones afroamericanes s’havien de construir les seves pròpies escoles i s’encarregaven d’escalfar-les anant a buscar llenya. En canvi les escoles de blancs/ques (pagades amb impostos de blancs i negres) eren construïdes i escalfades per l‘Estat. A més a més, el curs escolar de les escoles per negres durava 5 mesos, mentre que el de blancs en durava 9. No hi havia autobús escolar per negres, mentre sí que n’hi havia per blancs. I pràcticament no hi havia instituts on es poguessin estudiar les persones negres.

Evidentment aquestes desigualtats a nivell educatiu reforçaven les desigualtats estructurals ja que l’educació és la base per la igualtat i per la llibertat, i tots aquests mecanismes directament invalidaven qualsevol tipus d’igualtat d’oportunitats per les persones negres.
Un segon exemple de discriminació seria el fet que estaven prohibides les relacions sexoafectives interracials. Això provocà que, en ocasions, quan una dona blanca i un home negre eren descoberts mantenint algun tipus de relació, les dones blanques acabessin denunciant per violació a l’home, per tal de no veure’s elles mateixes perseguides per la llei.
En tercer lloc, les fonts públiques també estaven segregades per raça. Parks explica aquesta segregació a Montgomery, un dels llocs on va residir: «Les fonts públiques […] tenien cartells que indicaven “Blancs” o “De color”. De la mateixa manera que milions de nens negres abans i després meu, em vaig preguntar si l’aigua “blanca” tindria un gust diferent a la “de color”. Volia saber si l’aigua “blanca” era blanca i si la “de color” sortiria de diferents colors. Vaig tardar un temps en entendre que l’aigua era absolutament la mateixa. Eren del mateix color i tenien el mateix gust. La diferència era qui podia beure de l’una i de l’altra» .
I un quart i darrer exemple seria el més emblemàtic pel que fa a la història de Rosa Parks: el dels autobusos segregats. Els autobusos de Montgomery tenien 36 seients i els 10 primers estaven reservats pels blancs, ni que no viatgés cap persona blanca a l’autobús. A més, alguns conductors obligaven als negres a cedir els seus seients si pujava un blanc i els seients per blancs estaven plens. En un d’aquests busos Parks va cometre un acte de desobediència que seria un primer gra de sorra per acabar amb la segregació als autobusos al sud dels Estats Units. Així ho relata la pròpia Parks:
«Una tarda, a principis de desembre de 1955, estava asseguda a la primera fila de seients per persones de color en un autobús de Montgomery, Alabama. Els blancs ocupaven la secció blanca. Van pujar més persones blanques i tots els seients de la secció blanca van quedar ocupats. Quan això passava, nosaltres, els negres, havíem de cedir els nostres seients als blancs. Però no em vaig moure. El conductor, blanc, em va dir: “deixa lliure la primera fila”. No em vaig aixecar. Estava cansada de cedir davant dels blancs.
“Faré que t’arrestin”, em va dir el conductor.
“Sí, pot fer-ho”, vaig respondre jo.
Van arribar dos policies i vaig preguntar a un d’ells per què ens tractaven així.
“No ho sé, però la llei és la llei i estàs arrestada”, va respondre.»
Per aquest fet, van detenir a Parks i la van posar a la presó.
Aquest petit gran acte (o, més ben dit, aquest gran petit acte) va ser decisori per contribuir a posar fi a les lleis de segregació al sud.
En resposta a la posada a presó de Rosa Parks, Martin Luther King, entre altres, va promoure una protesta als autobusos públics de Montgomery, instant a totes les persones negres a fer vaga i a no utilitzar-los fins que no s’acabés amb la segregació racial instaurada per llei. No va ser fàcil, ja que la majoria de persones negres depenien del bus per anar a treballar. De fet, eren un 76% dels usuaris/es de bus. Però finalment, la protesta (que es va allargar més d’un any) va ser massiva, i això va fer que l’autoritat de transport públic acabés amb la pràctica de segregació racial als busos de Montgomery. I al 1956, la Cort Suprema dels Estats Units va declarar inconstitucional la segregació en el transport.

Activista pels drets de les persones negres
Rosa Parks va ser una lluitadora incansable contra la segregació i pels drets de les persones afroamericanes. Un dels fronts en els que més va treballar va ser pel dret a vot dels i les negres. Tant ella com el seu marit, Raymon Parks, van participar activament a la Lliga dels Votants, i van centrar molts esforços en què les persones negres es poguessin registrar al cens de votants. En aquella època la majoria de persones negres del sud no podien votar; els segregacionistes tenien muntat un sistema que dificultava molt que es poguessin censar. Per començar, havien de tenir avalistes blancs. Després aquesta mesura es va flexibilitzar; ja no calien avalistes però s’havia de passar un examen d’alfabetització, per determinar si sabien llegir i escriure i entenien la Constitució d’Estats Units. En ocasions també havien de tenir una casa en propietat. A més a més, els llibres de cens només s’obrien en moments determinats, i si no sabies quan era, perdies l’oportunitat. I no s’anunciava públicament, s’havia d’anar al registre a preguntar-ho. A més les inscripcions al cens només es feien en horari laboral. Tot eren dificultats.
Després de dos anys intentant-ho, al 1945, Rosa Parks es va poder registrar al cens per votar per primer cop a la seva vida.
Parks també va estar implicada com a activista i com a secretària a la National Association for the Advancement of Colored People de Montgomery, organització conformada per afroamericans i caucàsics que creien en la democràcia.

Gràcies a una dona valenta i lluitadora com va ser Rosa Parks, el moviment de drets civils de les persones negres es va enfortir i va poder encarar moltes lluites imprescindibles per les vides de les persones negres. La seva implicació vital i política en la defensa dels drets de les persones negres va contribuir a acabar amb la segregació racial que es donava per llei als Estats Units i la situació de les persones afroamericanes del sud dels Estats Units es va veure millorada. La lluita que ella, amb tants i tantes altres, va iniciar es manté viva en l’actualitat en l’esperit de les reivindicacions que clamen que “les vides negres importen”.

“Quant més cedíem i més cas els fèiem, pitjor ens tractaven”

Andalucía y Catalunya. Dictadura e inmigración – Paso a la izquierda Nº18

Reseña de MARTÍ MARÍN CORBERA

Amb motiu de la presentació del llibre Andalucía y Catalunya: Dictadura y emigración, d’Angelina Puig i Valls i Teresa M. Ortega López, a càrrec de Martí Marín i Angelina Puig, el pròxim 24 de març a 2/4 de 7 de la tarda, a la sala noble de la Casa Duran (Pedregar, 7 de Sabadell), compartim la resenya del mateix Martí Marín publicada el passat 28 de febrer a PASOS A LA IZQUIERDA. El llibre el podreu adquirir des de la nostra botiga (redirecciona a la editorial).

Por Martí Marín Corbera

Angelina Puig i Valls y Teresa M. Ortega López. Andalucía y Catalunya: Dictadura y emigración. Edicions Bellaterra, Barcelona, 2020, 401 páginas

La presente publicación nos ofrecen un libro doble o, tal vez sea mejor decir, dos libros a la vez. Se trata de un meritorio intento de conectar un trabajo sobre la posguerra granadina, realizado por Teresa M.Ortega López, con un análisis local de sus consecuencias a medio plazo, unas consecuencias que acabaron por conducir al barrio de Torre-romeu, Sabadell -Barcelona- a una proporción elevada de vecinos de Pedro Martínez -Granada- (Puig i Valls). Cada una, por su cuenta, disponía del material para publicar un libro aparte, pero han optado por diversas razones por yuxtaponer versiones más cortas de lo que podían habernos ofrecido (especialmente en el caso de Puig i Valls, el origen de cuyo texto se encuentra en una lejana tesis doctoral que seguía inédita y que sólo algunos especialistas habíamos llegado a apreciar en lo que realmente vale). El resultado es algo ciertamente poco frecuente: conectar el punto de partida y el punto de llegada de un proceso migratorio y explorar sus conexiones. Bienvenido el intento porque de otra manera quizás nunca ni el público catalán, ni el andaluz, ni ningún otro, hubieran accedido a dos obras de este género por separado y el esfuerzo de leerlas en conexión vale, ciertamente, la pena.

Teresa M. Ortega, en la línea de otros trabajos suyos sobre Andalucía Oriental -publicados en ocasiones junto a Francisco Cobo Romero-, nos ofrece un análisis pormenorizado de la posguerra granadina desde un punto de vista político y económico, con un vaciado sistemático de los periódicos y boletines locales y provinciales de referencia para el período, enriquecido por documentación tanto local, como provincial recogida de los archivos centrales del Estado. El resultado es una monografía provincial sistemática que -desgraciadamente- al contar con tan sólo algo menos de ciento cincuenta páginas ha tenido que prescindir de parte del trabajo comparativo que hubiera sido de desear. La autora efectúa escrupulosamente ese trabajo comparativo para otros casos andaluces, pero renuncia a hacerlo con otros puntos de la geografía española y al lector no especialista le podría quedar la duda de si esa posguerra es específicamente andaluza o la expresión de un fenómeno más amplio -como resulta, de hecho. Este lector hubiera deseado que se aprovechara la ocasión para comparar específicamente con la catalana, dado que ello era especialmente oportuno, pero no ha podido ser.

Su buen hacer para lo que sí ha podido desarrollar no es noticia para quienes ya hemos leído algunos de sus anteriores trabajos: minuciosidad en el dato, narración bien hilvanada y buen conocimiento de la bibliografía necesaria. Este lector -a causa de su dedicación al tema- le agradece especialmente su explicación de un fenómeno poco conocido y poco tratado: la deportación de refugiados y emigrantes llegados a Granada durante la guerra y la más inmediata posguerra hacia sus puntos de origen en Almería y Murcia en 1941 (p.120), algo practicado también en Cataluña, como explicaron en su momento Imma Boj y Jaume Vallès Aroca en diversas publicaciones (L’Avenç, núm.298, 2005; M.Marín, coord., Memòries del viatge (1940-1975), 2009 y  Andalucía en la historia, núm.28, 2010). Por el mismo motivo, este lector no puede sino animar a profundizar en ese tipo de políticas represivas sobre refugiados y emigrantes -difíciles de separar si es tiene sentido hacerlo en las circunstancias de la posguerra- y a estar atentos a la próxima presentación de la tesis doctoral en curso de Miguel Díaz sobre las migraciones interiores de posguerra: el panorama resultante va a ser notablemente novedoso, como ya apuntaban los indicios dispersos de los últimos años.

Angelina Puig -como aclara la introducción- revisita su añeja e inédita tesis doctoral sobre la emigración de Pedro Martínez a Sabadell, para lo que recibe las precisiones contextuales que le brinda el trabajo de su predecesora. Con su estilo habitual -interrumpido por los largos años de dedicación a otras tareas profesionales-, la autora nos ofrece un cuadro vívido de la experiencia de los emigrantes, más allá del periplo migratorio, desde su origen. Así puede dar cuenta al lector de algo que parece ausente del habitual relato migratorio: del pasado del los emigrantes antes de convertirse en tales. Y ello es especialmente importante porque entendiendo las circunstancias vitales de los individuos tratados -el trabajo se basa en veintiuna entrevistas en profundidad, además de en el habitual material de archivo- se comprenden mucho mejor las decisiones que tomaron. Demasiadas veces se da de los emigrantes una descripción banal que los convierte en sujetos pasivos de situaciones económicas adversas y marionetas de quienes les llevan de un lado a otro -las consabidas mafias, las no menos “conocidas” redes patronales-, por lo que parecen no gozar de voluntad propia. Nada más lejos de la realidad: la emigración es una decisión consciente, ni todo aquel que sufre la adversidad económica emigra, ni deja que nadie decida su lugar de destino por él. El resultado nos lleva a entender que no sólo fueron el hambre y las privaciones, sino las circunstancias políticas (ya dibujadas en el texto de Teresa M. Ortega) las que influyeron en la toma de decisiones.

Relevante resulta, de igual manera, el tipo de reflexiones que la autora apunta sobre el efecto generacional en las migraciones y sobre los niveles de éxito de sus periplos urbanos -vivienda, trabajo, relaciones sociales- a la hora de introducir la cuestión de la satisfacción (o insatisfacción) relativa que manifiestan los protagonistas de la aventura (que ciertamente lo fue). Puede servir de aviso a cualquier investigador sobre el tema para acogerse al medio o largo período (a la manera del Maurizio Gribaudi de Mondo operaio e mito operaio: Spazi e percorsi sociali a Torino nel primo Novecento (Einaudi, 1987) a la hora de efectuar valoraciones. Porque la satisfacción de los deseos y las ilusiones de buena parte de los y las emigrantes sólo llegan a cumplirse en sus hijos e hijas.

Como especialista tanto en el desarrollo territorial de la dominación franquista, como en migraciones interiores, el autor de estas líneas hubiese querido más -es lo que suele suceder cuando uno se acerca a un buen trabajo (dos en este caso). Hubiera querido ver cifras mas completas y sistemáticas del periplo migratorio para comprobar hasta qué punto se puede seguir sosteniendo que se inició en los años cincuenta y no en los cuarenta -como defiendo desde hace algunos años- aunque las cifras posteriores superaran a las anteriores. Me hubiera gustado encontrar -como ya se ha mencionado- algo relativo a la posguerra catalana para eliminar la (falsa) impresión que puede llevar a algún lector a pensar que fue menos cruda que la andaluza y que por eso recibió población en lugar de expulsarla. Hubiera querido, en definitiva, algunas informaciones y precisiones más que hubieran significado otro centenar de páginas más, como mínimo. Supongo que eso es demasiado pedir a una editorial que ya ha aceptado publicar cuatrocientas con  lo tiempos que corren, pero…

Lamentablemente tengo que hacerme eco de algunos problemas de presentación que no quitan un ápice de mérito al trabajo efectuado, pero afean algo la edición y vale la pena mencionarlos para ver si en otras ocasiones es posible tenerlos en cuenta, sin ceder a las (siempre presentes) prisas. Son fundamentalmente dos. En primer lugar el hecho de que la bibliografía final, que debería de aunar las utilizadas por ambas autoras, parece que no ha sido revisada adecuadamente porque las lagunas son notorias por lo que respecta a la bibliografía de la segunda parte de la obra, donde además las referencias son casi siempre en texto, no al pie, y por lo tanto no ofrecen el título de la publicación que se cita. Será, ciertamente una incomodidad para el lector interesado en seguir las pistas que el libro ofrece, especialmente si está empezando con el tema pero pretende seguir en él. En segundo lugar está la cuestión de la vinculación entre ambas partes de la obra: la introducción lo pretende, con las mejores intenciones, pero no lo logra completamente porque el lector aun no conoce lo que le va a ser presentado. Unas conclusiones redactadas a cuatro manos habrían sido ideales para no dejar implícitas demasiadas cuestiones que nos llevan de un texto al otro pero que jamás se explicitan. En cualquier caso, pecata minuta por lo que se refiere al interés del libro y al trabajo (por separado) de cada una de las autoras: tampoco tenían tantos ejemplos en los que inspirarse.

_________________

Martí Marín Corbera. Profesor Titular del Departamento de Historia Moderna y Contemporánea de la UAB. Director del Centre d’Estudis sobre Dictadures i Democràcies (CEDID). Autor de Els Ajuntaments Franquistes a Catalunya. Política i administració municipal, 1938-1979, 2000; Catalanisme, clientelisme i franquisme. Josep Maria de Porcioles, 2005; Història del Franquisme a Catalunya, 2006 y co-autor de Gobernadores. Barcelona en la España Franquista (1939-1977), 2015.

Font: https://pasosalaizquierda.com/andalucia-y-catalunya-dictadura-e-inmigracion-angelina-puig-i-valls-y-teresa-m-ortega/

Xerrada: “Dona i Segona República” d’Anna Sallés.

📢 Cristina García presenta a Anna Sallés Dijous 26/11/2020. 18 h.

Amb motiu de complir-se el passat octubre 80 anys de l’afusellament de Lluís Companys pel feixisme i aquest novembre 100 anys de l’assassinat de Francesc Layret pel pistolerisme patronal, tots dos republicans i advocats de la classe obrera, proposem un cicle de xerrades, que titulem “Republicanisme i moviment obrer”, que glossen les seves trajectòries i també la conjuntura històrica en què van exercir la seva activitat a favor de les organitzacions obreres.
La xerrada s’emetrà en streaming. Connecta’t al canal de Youtube de Sabadell per la República i participa en directe: Compartiu-lo.