Els carrers són per caminar endavant

Avui des de Sabadell per la República informem als veïns i veïnes dels carrers #marquesdecomillas i #joangüelliferrer de #Sabadell de la nostra proposta de canviar el nom d’aquests negrers pel de les activistes pels drets civils #RosaParks i #MiriamMakeba respectivament. El ple municipal de finals de febrer de 2019 ja va aprovar expulsar del #nomenclàtor aquests dos esclavistes. A SxR ens ha semblat de justícia poètica incorporar aquestes dues grans persones per la seva gran vàlua moral, política i social. #BlackLivesMatter

Tímida concentració pel 90è aniversari de la Segona República: “És l’hora de decidir la forma d’Estat”

Foto portada: concentració a la plaça del doctor Robert. Autor: David B.

Una setantena de persones han commemorat aquest vespre el norantè aniversari de la proclamació de la Segona República. Convocats per l’entitat memorialista Sabadell per la República, posen el focus en demanar la Tercera República, assenyalant la corrupció borbònica, tot i el context de pandèmia actual i restriccions, que han dificultat les convocatòries.

“90 anys després descobrirm que fer memòria història és important però no suficient”, assegura l’entitat en el manifest que s’ha llegit a la plaça. Potser per això el seu text posa més l’èmfasi en el futur que no pas en el passat. La situació de pandèmia es veu agreujada, al seu parer, pel capitalisme, les retallades i les privatitzacions mentre que la Transició espanyola va apuntalar una monarquia estroncada amb la dictadura franquista sense decidir el model de cap d’Estat.

“L’actual rei no només coneix perfectament els afers delictius del ‘rei emèrit’ sinó que també és beneficiària de la fortuna il·legítima de la família reial”. Però en els seus anys de regnat, Felip VI ja acumula “mèrits propis”, sostenen: “erigint-se en comandant de la repressió contra el poble que reclama democràcia, sobirania i llibertat”.

Sabadell per la República assegura que ha arribat l’hora de votar monarquia o república. “És el moment de poder decidir la forma d’Estat o estat, i com s’interrelacionen entre ells”, creuen. Quan passi la pandèmia, serà el moment d’una Consulta Popular Estatal com a “toc d’alerta” per desencadenar la proclamació de la Tercera República. Una república on no manin els mercats, asseguren, que han incrementat el preu de l’electricitat en plena pandèmia, privatitzat la sanitat, la gestió de les residències o congelat les pensions públiques.

La tricolor amb l’Ajuntament de fons. Autor: David B.

Persones majoritàriament amb banderes tricolors, però també algunes senyeres, han assistit a l’acte convocat a la plaça del doctor Robert, on hi ha hagut representants públics de la Crida i de Podem.

Exposició al Museu d’Història

En el marc del 90è aniversari de la Segona República, el Museu d’Història ha inaugurat aquest dimecres, de forma discreta, una exposició titulada Un nou ajuntament, un nou escut municipal, comissariada per Genís Ribé, que repassa el momentum 1931 a través de les matrius d’impremta per fer els segelles oficials de l’Ajuntament republicà i els bans editats per l’Ajuntament i el comandant militar l’abril de 1931.

Foto portada: concentració a la plaça del doctor Robert. Autor: David B.

Font: https://www.isabadell.cat/politica-a-sabadell/concentracio-90-aniversari-segona-republica/

Sabadell recorda que va ser la segona ciutat catalana en declarar la República

Un moment de l'acte a la plaça Doctor Robert | Roger Benet Un moment de l’acte a la plaça Doctor Robert | Roger Benet

Aquest vespre una setantena de persones s’han concentrat per demanar la III República. Com cada 14 d’abril l’entintat Sabadell per la República ha organitzat un acte per recordar la data en què es va declarar la segona república espanyola el 1931, enguany en un context de pandèmia i restriccions que ha modificat els actes habituals. Tot i això, simpatitzants de la causa amb banderes tricolors i algunes senyeres han volgut ser presents a l’acte a la plaça de Doctor Robert amb presència de polítics de La Crida i Podemos. 

“Ara cal ser conseqüents i actuar, no podem admetre la inviolabilitat d’una monarquia arcaica, corrupta, inútil pels interessos populars i d’una exemplaritat inexistent perquè mai hem necessitat perquè som ciutadans de ple dret i no súbdits” ha dit Joan Tafalla. 

Per això, ha animat a polítics i associacions a convocar un referèndum sobre la monarquia a l’estat espanyol, assegurant que la república és sinònim de vida digna: “La república no té una sola bandera” ha dit Tafalla, “juntes faran possibles un nou règim social, una democràcia plena, participativa i república, amb un sistema econòmic social i sostenible al servei del poble”.

gg
L’estàtua de Doctor Robert decorada per la ocasió | Roger Benet 

Un 14 d’abril singular a Sabadell 

Després de les paraules de Macià, aquella tarda del 14 d’abril de 1931, Sabadell va ser la segona ciutat catalana en declarar la república. No hi ha cap registre de què va dir Jordi Ninet, un dels regidors republicans, des del balcó, però sí tot un seguit de testimonis d’aquella tarda. “El Comitè Revolucionari i les forces republicanes es planten a l’Ajuntament, els de la Federació de Sindicats fan guàrdia, i es penja un llençol blanc amb el lema ‘Visca la República’“, ha explicat a El Cafè Genís Ribé, comissari de l’exposició ‘Un nou Ajuntament, un nou escut municipal’ que s’inaugura avui al Museu d’Història.

“[Tenim] bans que signifiquen l’emoció del moment, l’alegri d’un nou règim guanyat a les urnes i són uns documents de primera magnitud que no surten gaire de l’arxiu històric”

Salvador Ribé es va convertir en el primer alcalde i el seu equip de govern va encarregar a Ricard Marlet un nou escut per a la ciutat, el que ara coneixem amb la ceba i que es podran veure a l’exposició a través d’alguns motlles. La mostra recull aquest testimoni i d’altres d’uns dies en què el règim monàrquic d’Alfons XIII s’esmicolava.https://platform.twitter.com/embed/Tweet.html?dnt=false&embedId=twitter-widget-0&features=eyJ0ZndfZXhwZXJpbWVudHNfY29va2llX2V4cGlyYXRpb24iOnsiYnVja2V0IjoxMjA5NjAwLCJ2ZXJzaW9uIjpudWxsfSwidGZ3X2hvcml6b25fdHdlZXRfZW1iZWRfOTU1NSI6eyJidWNrZXQiOiJodGUiLCJ2ZXJzaW9uIjpudWxsfX0%3D&frame=false&hideCard=false&hideThread=false&id=1382280611377860610&lang=ca&origin=https%3A%2F%2Fradiosabadell.fm%2Fnoticia%2Fsabadell-recorda-que-va-ser-la-segona-ciutat-catalana-en-declarar-la-republica&sessionId=bee821077b9aed2d25401d2a4c924d433bef4dea&siteScreenName=radiosabadell&theme=light&widgetsVersion=2d233ae%3A1618352735472&width=550px


Una data, la del 14 d’abril, que no és simbòlica per a alguns sectors polítics. Des de Podem, la tinent d’alcaldessa Marta Morell -que aquest matí s’han fotografiat amb banderes republicanes a la plaça de les Dones del Tèxtil-, ha explicat quin és el seu punt de vist pel pla de Memòria Històrica que ha de tenir Sabadell.

“Volem que aquest nou pla de Memòria Històrica reflecteixi el període republicà, que expliqui clarament perquè s’expliqui el que realment va passar, sobretot en els avenços socials i democràtics i vetllarem perquè els espais de memòria estiguin ben senyalitzats a la ciutat”

Font: https://radiosabadell.fm/noticia/sabadell-recorda-que-va-ser-la-segona-ciutat-catalana-en-declarar-la-republica

Manifest per la República

Celebrem el 90 aniversari de la proclamació ciutadana de la II República el 14 d’abril de 1931 per fer memòria històrica, per recordar que un dia les urnes van acabar amb un règim monàrquic corrupte que feia estralls en allò social, econòmic i polític, exigint el poble, d’aquesta manera, la millora de les seves condicions de vida i de treball i decidir per fi el seu destí. Fent memòria històrica recordem que aquella democràcia incipient no va tenir gaires oportunitats: bombardeixada constantment per un sector important de l’exercit i la oligarquia, que veien perdre els seus obscens privilegis, no li van donar treva, cop d’estat rere cop d’estat fins, el darrer que donà peu a la guerra contra el feixisme i que els pobles d’Espanya lamentablement vam perdre, per donar pas a un terrible genocidi i una llarga dictadura.

90 anys després, les forces republicanes d’esquerres descobrim que la memòria històrica és necessària però insuficient. En plena pandèmia mundial, avui la situació sanitària es veu agreujada per les polítiques neoliberals que anys enrere van desarticular els serveis públics essencials i van privatitzar una bona part de la sanitat i de les residències de gent gran, privatitzacions que avui estan lligades a la corrupció, l’especulació i els beneficis desmesurats de les grans empreses.

Fent memòria, tot i què ja era coneguda l’enorme fortuna i les famoses «comissions» de Joan Carles de Borbó “successor polític” del dictador i genocida Franco, és ara quan ens assabentem escandalosament d’una part important dels seus múltiples delictes i corrupcions, emparat pel privilegi medieval de la inviolabilitat i amb la complicitat i el lucre de les grans empreses i les forces del règim del 78. Malgrat l’esforç de la “Corona” per presentar el seu successor “de sang”, Felip de Borbó, com una nova generació real aliena als abusos del pare, l’actual rei no només coneix perfectament els afers delictius de l’anomenat “rei emèrit”, sinó què també és beneficiari de la fortuna il·legítima de la família real. Però Felip VI, com a cap d’Estat, ostenta “mèrits propis” erigint-se com a comandant de la repressió contra el poble què reclama democràcia, sobirania i llibertat.

Fent memòria la història de corrupcions de la saga dels Borbó és inherent a ella mateixa, però el problema en realitat és la Monarquia. Una institució no democràtica, corrupta per naturalesa, que no hem votat, que prové actualment de la dictadura feixista, que hereta la Prefectura de l’Estat, per privilegis medievals de sang, com s’hereta un compte a Suïssa.

Si tenim memòria, ara cal ser conseqüents i actuar d’una vegada. No podem admetre la inviolabilitat d’una Monarquia corrupta, arcaica, inútil per els interessos populars, i d’una exemplaritat inexistent que mai hem necessitat perquè som ciutadans de ple dret i no súbdits. Les mobilitzacions constants del republicanisme sobiranista, les querelles contra la monarquia, les mocions a multitud d’ajuntaments d’arreu de l’Estat, les cassolades a Felip de Borbó i les mobilitzacions contra la repressió són un bon exemple.

És l’hora de poder decidir la forma d’Estat o Estats i la forma en què s’interrelacionen, si és el cas. La Consulta Popular estatal, quan la pandèmia permeti la seva celebració, serà el toc d’alerta per accelerar el camí cap a una democràcia plena, abolint la monarquia i proclamant la República.

I també haurem de decidir el model econòmic i social per garantir que allò públic, el comú, la sanitat, l’educació, els serveis socials, les residències no puguin ser privatitzats i no haguem de patir la manca de personal, d’instal·lacions i de mitjans per polítiques neoliberals privatitzadores que només beneficien a uns pocs. I que la feina sigui un dret efectiu, les ocupacions estables i els sous justos i suficients. I que es garanteixin unes pensions públiques dignes.

El que ha passat recentment amb les abusives pujades de l’electricitat, el que està passant amb les vacunes contra la Covid-19 ens ajuden a entendre la necessitat d’enfortir el sector públic de l’economia, nacionalitzant sectors estratègics i tenim una banca i unes empreses energètiques, farmacèutiques i d’investigació públiques.

Una República ho és si és sobirana i si tots els territoris que s’hi organitzen en el seu sí són també sobirans i lliures d’adscriure’s. Una República és democràtica quan és el poble qui mana i no els mercats. Una República ho és al marge del capitalisme. Ho és eliminant, les desigualtats socials i el patriarcat, combatent les violències masclistes, racistes i el feixisme. Una República ho és si garanteix d’una vegada per totes la igualtat entre dones i homes, entre totes les persones. Una República o Repúbliques on tots els pobles ens agermanem. Els republicans i republicanes de Catalunya i de la resta de territoris de l’actual Estat Espanyol ens necessitem, hem de ser solidàries, com a treballadores, com a antifeixistes. Ja ho hem fet i ho tornarem a fer.

La República no té una sola bandera. Reclamem la solidaritat entre totes aquestes banderes i senyeres que juntes faran possible, sense cap dubte, un nou règim social, una democràcia plena, participativa, laica i republicana i un nou model econòmic i social sostenible al servei de poble.

Per una vida digna.

Procés Constituent.

República

VISCA LA REPÚBLICA!

Manifest guillem agulló

La covid-19 ha estat la darrera mostra que aquest capitalisme senil ens està duent al desastre. Els voltors no han dubtat a llançar-se sobre les despulles de l’Estat del Benestar; arrencant-ne ara la sanitat pública, ara el teixit productiu, ara les llibertats. Sortir al carrer sembla que només sigui acceptable quan hem de treballar, o quan ens desnonen. Entre tant, partits autodenominats d’esquerres en neguen una reforma laboral, una llei contra els desnonaments efectiva, una regulació real dels lloguers o un dret fonamental com la protesta.
I en aquesta nit, neixen els monstres. Alimentats per mitjans de comunicació que els regalen hores de pantalla on puguin mentir, difamar i atemptar contra la població. Encoberts per altres partits a qui no tremola el pols en adoptar les seves idees. O bé, protegits per una policia que en canvi no té problema en disparar bales de goma contra els ulls dels que no pensen callar.
Tal dia com avui, també un onze d’abril, també en una hora greu, on el feixisme era un llop que rondava encobert per l’Estat, ens van prendre a en Guillem. Aquella nit Pedro Cuevas clavava una ganivetada a un cor ple de vida. Poc pensava aquell miserable que en prendre aquella vida regava una terra on creixeria l’esperança.
L’Estat i els seus jutges negaren cap motivació més enllà d’una baralla entre joves. Guillem no va ser assassinat per ser independentista. Guillem no va ser assassinat per defensar uns Països Catalans lliures. Guillem no va ser assassinat per defensar un món sense feixisme. Guillem no va ser assassinat per dur a dins un somni immens. I així, pretenien enterrar Guillem com una víctima silenciosa més. Una altra víctima en una tomba sense nom, en una cuneta, en el racó d’un cementiri,
en la tristesa d’una família que no pot saber, en la violència d’unes flames que alcen el fum sobre els camps de Polònia.
Però avui, en aquella terra torna a renèixer la vida; perquè la vida és la memòria, tossuda, a existir.
Davant del seu odi floreix la solidaritat d’un poble que sap que no s’és res si no s’és lliure. I és per això, que en aquest moment en què el feixisme pretén alçar-se de nou, diem vida. Sabadell va ser exemple en la lluita antifeixista i tornarà a ser-ho. Per això, avui reivindiquem la refundació de la Plataforma Antifeixista de Sabadell, on un altre cop entreteixirem un futur ple de vida i una ciutat digne i lliure de feixisme. Des de la comunitat, el feminisme, l’amor a la terra i totes aquelles que l’habiten.
Hem après que no estem soles, i per més fosca que es faci la nit, Guillem, no t’oblidem.
GULLEM AGULLÓ, NI OBLIT NI PERDÓ!

PLATAFORMA ANTIFEIXISTA DE SABADELL (PAS)

Joan Güell o Miriam Makeba? Black Lives Matter.

Qui era Joan Güell i Ferrer?

JOAN GÜELL I FERRER (Torredembarra, 1800 – Barcelona, 1872). Després de cursar estudis de nàutica a Barcelona, Joan Güell va marxar en la seva joventut a l’Havana. Se sap molt poc del que va fer a Cuba però sabem que fou allà on va acumular el capital que va invertir després, a Catalunya, tot impulsant una gran empresa fabril de teixits i filats de cotó, el Vapor Vell de Sants. Allunyat, des de 1855, de la gestió dels seus negocis industrials es va dedicar sobretot a la política, dins i fora de les institucions, destacant en la defensa d’una política econòmica proteccionista i de l’immobilisme més reaccionari en matèria de política colonial. Va ser, per aquest motiu, impulsor i primer president del Círculo Hispano Ultramarino de Barcelona, un grup de pressió creat el desembre de 1871 amb l’objectiu d’evitar polítiques reformistes a Cuba i de defensar nítidament l’esclavitud a Cuba i a Puerto Rico. En un moment en que tots els estats europeus, excepte a Espanya, havien abolit l’esclavitud a les seves colònies, Joan Güell va ser un defensor destacat de l’esclavització dels africans. No es coneix cap vinculació directa seva amb Sabadell.

Qui va ser Miriam Makeba?

Zenzile Miriam Makeba (Sudàfrica, 1932 – Itàlia, 2008), també coneguda mundialment com a Mama Afrika, va ser una cantant sudafricana i una activista pels drets humans i contra el racisme i l’aperheit de Sudàfrica

Biografia
Filla d’una mare d’ètnia Swaz i un pare Xhosa, Makeba va créixer a Sophiatown, una ciutat de les afores de Johanesburg que sempre s’havia caracteritzat per la seva multiculturalitat però que amb el règim de l’aperheit va obligar a totes les persones residents negres a abandonar la zona sota els termes racistes de la Llei d’Àrees de Grups.
Va néixer en la pobresa. La seva mare va ser empresonada per vendre cervesa casolana en moments de penúria econòmica, i va haver d’emportar-se amb ella la seva filla, Miriam Makeba, que només tenia 18 dies.
Makeba va créixer ajudant la seva mare amb els seus treballs com a empleada domèstica. Alhora, va començar a adonar-se, a l’església i a l’escola, que li encantava cantar.
Va començar a cantar al cor de l’escola quan era molt petita. Al 1954 va esdevenir vocalista professional, primer a Sudàfrica, i més tard arreu del món, fins arribar a ser una de les artistes negres africanes més prominents del segle 20.
L’any 1958 va fundar la seva pròpia banda, The Skylarks, una formació íntegrament femenina que barrejava jazz i música tradicional africana.
Makeba va participar en un documental en contra de l’aperheit anomenat “Come back Africa”. Arrel d’aquesta gravació va sorgir una relació d’amistat amb Harry Belmonte, el qual la va ajudar a traslladar-se l’any 1959 a Estats Units, des d’on va traçar una carrera molt exitosa com a cantant. Cantava nombroses cançons populars, i va ser ella qui va introduir a occident cançons d’origen Xhosa o Zulu.
Miriam Makeba va cantar moltes cançons crítiques amb l’apartheid. De fet, al 1960, després que intentés entrar a Sudàfrica per anar al funeral de la seva mare, va descobrir que li havien revocat el passaport i li prohibien l’entrada al país. Començava així un llarg exili que va durar més de tres dècades. L’any 1963, després d’haver anat a les Nacions Unides per testificar contra les injustícies que s’estaven cometent al seu país, el govern sudafricà va prohibir les seves gravacions. D’aquesta manera, va convertir-se en la primera artista del país exiliada per la seva lluita contra l’aperheit i va esdevenir un símbol mundial de la lluita contra la segregació racial.
Més endavant, a finals dels anys seixanta, Makeba es casa (per tercera vegada) amb l’activista pro-drets civils i líder de les panteres negres, Stokely Carmichael. En aquell moment la lluita de Makeba per l’emancipació de les persones negres es va intensificar i les seves cançons es van polititzar. Tot plegat va causar molta controvèrsia als Estats Units, i el govern estatunidenc la va posar a la llista negra i va obligar la seva discogràfica a rescindir-li el contracte i cancel·lar els seus concerts. Això la portà a deixar el país i a instal·lar-se durant més d’una dècada a Guinea amb la seva parella. Allà, l’any 1975, es va convertir en delegada del país a les Nacions Unides.
Més tard es van establir a Bèlgica, des d’on seguia gravant i fent concerts per Àfrica i Europa.
Quan l’any 1990 l’activista negre sudafricà, Nelson Mandela, va sortir de la presó després de molts anys tancat, aquest va animar a Makeba a retornar a Sudàfrica, on va fer un concert l’any 1991 per primer cop des que es va exiliar trenta anys enrere.
Malgrat la seva delicada salut, va seguir cantant, traient discs i fent concerts durant els anys següents, fins que l’any 2008 va morir d’un atac de cor a prop de Nàpols, Itàlia, just després de fer un concert per donar suport a l’escriptor Roberto Saviano, perseguit per la Camorra.
La veu de Makeba va aconseguir portar els sons d’Àfrica a la resta del món, així com també les injustícies que s’estaven cometent al règim de l’aperheit sudafricà.

Èxits musicals
D’entre les seves cançons més reconegudes a nivell internacional destacarien “Pata Pata” o “Click Song” en anglès (“Qongqothwane” en Xhosa), en les quals feia servir els sons característics de la seva llengua nativa, el Xhosa.
Makeba va guanyar varis premis, tant de caire musical com social. De fet, va ser la primera dona negra en guanyar un Premi Grammy l’any 1965. I, en total, Makeba va arribar a fer 30 àlbums originals i 19 compilacions i àlbums amb nombrosos artistes. Entre la seva discografia destaquen els següents àlbums: Miriam Makeba (1960), The word of Miriam Makeba (1962), Miriam Makeba and Harry Belafonte (1965), Pata Pata (1977), Sangoma (1988), Skylarks (1992), A promise (1994), Live from Paris and Conakry (1998), Homeland (2000), Keep me in mind (2002) i Reflections (2004).

“Vaig mantenir la meva cultura, vaig mantenir la música de les meves arrels. A través de la meva música, em vaig convertir en aquesta veu i imatge de l’Àfrica i la seva gent sense adonar-me’n”.

Marquès de Comillas o Rosa Parks? Black Lives Matter

Qui era el Marquès de Comillas?

Antonio López y López (Comillas, 1817 – Barcelona, 1883)

Antonio López y López va néixer a Comillas (Cantàbria) el 1817, en el si d’una família amb escassos recursos econòmics. Aviat va decidir emigrar: primer a Lebrija (Sevilla), després a Mèxic i, finalment, a Cuba. En aquella colònia espanyola va acabar instal·lant-se a la ciutat de Santiago, on va impulsar diverses activitats empresarials, algunes de manera individual i d’altres al costat d’un grup reduït de socis, en dues companyies (Valdés y López i Antonio López y Hermano), durant les dècades dels quaranta i dels cinquanta del segle XIX. Entre les diverses activitats a les quals es van dedicar López i els seus socis a Santiago de Cuba, cal recordar la gestió de quatre cafetars i de quatre plantacions de sucre, unes finques treballades sobretot per mà d’obra esclava. Si en el cafetar Dulce Unión van treballar, per exemple, 65 esclaus, a les plantacions de sucre San José de Naranjo i Armonía ho van fer 25 i 81 esclaus, respectivament. López també va participar llavors en el tràfic d’esclaus des de les costes africanes cap a Cuba, una activitat que era il·legal des de 1820. En la complexa cadena del trànsit atlàntic, López s’encarregava de rebre en l’orient cubà els carregaments o “partides” que els capitans de fuselatges negrers portaven clandestinament des d’Àfrica. Després, ell mateix o els seus socis es dedicaven a vendre a aquells africans esclavitzats a Santiago de Cuba, o de remetre’ls als seus corresponsals per a vendre’ls en altres punts de l’illa (Cienfuegos, Matanzas, l’Havana…). López també va gestionar una línia regular de vapors entre Guantánamo i Santiago de Cuba, servida pel vapor General Armero, un dels primers fuselatges de vapor de la marina mercant espanyola.
Com molts altres indians enriquits en la Gran Antilla o en algun altre lloc d’Amèrica, López va tornar a la Península amb la seva dona i els seus fills. Va optar per instal·lar-se a Barcelona, on residia la família de la seva esposa, i des de la capital catalana va començar a desenvolupar una intensa activitat empresarial gràcies a la inversió del capital que havia acumulat a Cuba. Una activitat variada com a home de negocis en la qual destaca, en primer lloc, la fundació, en 1857, i la gestió ulterior d’una signatura naviliera de fuselatges de vapor (primer anomenada Antonio López y Compañía, i després, Compañia Transatlántica), una empresa encarregada del servei oficial dels vapors correu a les colònies espanyoles de les Antilles des de 1861, i que aviat es va convertir en la primera naviliera mercant del país. Gràcies a aquesta concessió, els fuselatges de la naviliera de López van transportar a les Antilles als milers i milers de soldats espanyols que van ser obligats a lluitar, en aplicació de l’injust sistema de cinquenes, en les diverses guerres colonials (Santo Domingo, 1863, i Cuba, 1868-1878 i 1895-1898). També des de Barcelona, López va contribuir decididament a la fundació, en 1876, del Banco Hispano-Colonial, una entitat que va finançar l’esforç militar que el Govern va fer en la Guerra dels Deu Anys, a Cuba, i de la qual va ser el primer president. Una vegada acabada la guerra, López es va servir d’aquell Banco Hispano-Colonial per a articular un potent hòlding empresarial format per diverses empreses com, per exemple, la poderosa Companyia General de Tabacs de Filipines, una signatura que va néixer en 1881 per a cobrir el buit que deixaria el lliure comerç del tabac en aquella altra rica colònia espanyola situada en la mar de la Xina.
Des de Barcelona, Antonio López i López va desenvolupar també una notable activitat política, a vegades de manera pública i a vegades entre bastidors. Va tenir, per exemple, un paper destacat en la fundació del Cercle Hispà Ultramarí de Barcelona, una entitat que va néixer en 1871 amb l’objectiu de frenar eventuals polítiques reformistes a Cuba o a Puerto Rico, i de defensar un statu quo colonial basat en la preponderància absoluta del treball esclau en totes dues colònies. Com a premi a la intensa activitat pública d’un empresari que podem considerar un paradigma de l’home fet a si mateix, va rebre d’Alfons XII, en 1878, el títol de marquès de Comillas i, en 1881, el de gran d’Espanya. Va morir a Barcelona el 16 de gener de 1883, i va deixar un gran llegat patrimonial i empresarial. Una comissió selecta i reduïda de prohoms de la ciutat aviat va promoure la idea de canviar de nom la barcelonina plaça de Sant Sebastià plaça d’Antonio López i de col·locar una estàtua, obra de Venanci Vallmitjana, que es va inaugurar el 13 de setembre de 1884, i el cost del qual van assumir els admiradors de López mitjançant una col·lecta oberta.

Qui va ser Rosa Parks?

ROSA PARKS
Rosa Parks (Alabama, 1913 – Michigan, 2005), va ser una destacada lluitadora pels drets civils de les persones negres, que es feu coneguda arrel de ser detinguda l’any 1955 per no voler cedir el seu seient d’autobús a una persona blanca.

Context
Rosa Parks va néixer l’any 1913 a Tuskegee, Alabama, quan no feia ni 50 anys que s’havia prohibit l’esclavitud als Estats Units (la qual s’abolí definitivament l’any 1865). Alhora, Parks va créixer en un context, el del sud dels Estats Units, fortament marcat per la segregació racial que generava grans desigualtats entre persones blanques i negres. Aquestes desigualtats derivaven, d’una banda, d’unes lleis segregacionistes que permetien a nivell legal discriminar les persones pel seu color de pell; i de l’altra banda, d’uns costums i d’una cultura molt racista per part de la població blanca.
Ja des de ben petita, Parks es va caracteritzar per tenir un sentit de la justícia molt fort. No entenia per què les persones negres havien de ser considerades ciutadans/es de segona només pel color de la seva pell. Sempre ho va considerar injust, i va decidir rebel·lar-se contra aquestes desigualtats i fer-hi front. Però era molt difícil lluitar contra aquestes discriminacions, ja que estaven instituïdes per llei. Així que calia canviar la llei. I al llarg de la seva vida es va organitzar i va lluitar per fer-ho.
Però, com s’ha comentat, no eren només les lleis les que eren racistes. El racisme també estava molt estès entre la població blanca: des de conductors d’autobús que no deixaven als negres entrar per la porta de davant -els feien picar el tiquet davant i sortir del bus per entrar per la porta de darrere, a vegades aprofitant aquest lapse de temps per sortir corrents amb l’autobús- fins a moviments supremacistes blancs organitzats com és el Ku Klux Klan (KKK) o el Partit Nazi Americà. De fet, quan Parks era una nena va haver de veure com el KKK atacava la comunitat negra, cremava esglésies, donava pallisses i matava. També hi havia molt racisme per part dels veterans de guerra, ja que durant la Primera Guerra Mundial (1919), els negres havien combatut colze a colze amb els blancs per defensar els interessos del seu país. Després d’això, els soldats afroamericans van tornar reivindicant una igualtat de drets i sense estar disposats a aguantar més racisme. Per contra, als blancs no els agradava que els negres mantinguessin aquesta actitud i volien deixar clar que ells seguien sent superiors. Això els va dur a cometre tot tipus d’actes violents contra els negres, per recordar-los que no tenien cap dret. Després, un cop transcorreguda la Segona Guerra Mundial, aquest fenomen es repetí, i de nou es va intensificar la violència contra les persones afroamericanes.

Discriminacions contra les persones negres
Les persones negres estaven exposades a moltes discriminacions. Una de les més flagrants era la que es donava a nivell educatiu. Per començar, les persones afroamericanes s’havien de construir les seves pròpies escoles i s’encarregaven d’escalfar-les anant a buscar llenya. En canvi les escoles de blancs/ques (pagades amb impostos de blancs i negres) eren construïdes i escalfades per l‘Estat. A més a més, el curs escolar de les escoles per negres durava 5 mesos, mentre que el de blancs en durava 9. No hi havia autobús escolar per negres, mentre sí que n’hi havia per blancs. I pràcticament no hi havia instituts on es poguessin estudiar les persones negres.

Evidentment aquestes desigualtats a nivell educatiu reforçaven les desigualtats estructurals ja que l’educació és la base per la igualtat i per la llibertat, i tots aquests mecanismes directament invalidaven qualsevol tipus d’igualtat d’oportunitats per les persones negres.
Un segon exemple de discriminació seria el fet que estaven prohibides les relacions sexoafectives interracials. Això provocà que, en ocasions, quan una dona blanca i un home negre eren descoberts mantenint algun tipus de relació, les dones blanques acabessin denunciant per violació a l’home, per tal de no veure’s elles mateixes perseguides per la llei.
En tercer lloc, les fonts públiques també estaven segregades per raça. Parks explica aquesta segregació a Montgomery, un dels llocs on va residir: «Les fonts públiques […] tenien cartells que indicaven “Blancs” o “De color”. De la mateixa manera que milions de nens negres abans i després meu, em vaig preguntar si l’aigua “blanca” tindria un gust diferent a la “de color”. Volia saber si l’aigua “blanca” era blanca i si la “de color” sortiria de diferents colors. Vaig tardar un temps en entendre que l’aigua era absolutament la mateixa. Eren del mateix color i tenien el mateix gust. La diferència era qui podia beure de l’una i de l’altra» .
I un quart i darrer exemple seria el més emblemàtic pel que fa a la història de Rosa Parks: el dels autobusos segregats. Els autobusos de Montgomery tenien 36 seients i els 10 primers estaven reservats pels blancs, ni que no viatgés cap persona blanca a l’autobús. A més, alguns conductors obligaven als negres a cedir els seus seients si pujava un blanc i els seients per blancs estaven plens. En un d’aquests busos Parks va cometre un acte de desobediència que seria un primer gra de sorra per acabar amb la segregació als autobusos al sud dels Estats Units. Així ho relata la pròpia Parks:
«Una tarda, a principis de desembre de 1955, estava asseguda a la primera fila de seients per persones de color en un autobús de Montgomery, Alabama. Els blancs ocupaven la secció blanca. Van pujar més persones blanques i tots els seients de la secció blanca van quedar ocupats. Quan això passava, nosaltres, els negres, havíem de cedir els nostres seients als blancs. Però no em vaig moure. El conductor, blanc, em va dir: “deixa lliure la primera fila”. No em vaig aixecar. Estava cansada de cedir davant dels blancs.
“Faré que t’arrestin”, em va dir el conductor.
“Sí, pot fer-ho”, vaig respondre jo.
Van arribar dos policies i vaig preguntar a un d’ells per què ens tractaven així.
“No ho sé, però la llei és la llei i estàs arrestada”, va respondre.»
Per aquest fet, van detenir a Parks i la van posar a la presó.
Aquest petit gran acte (o, més ben dit, aquest gran petit acte) va ser decisori per contribuir a posar fi a les lleis de segregació al sud.
En resposta a la posada a presó de Rosa Parks, Martin Luther King, entre altres, va promoure una protesta als autobusos públics de Montgomery, instant a totes les persones negres a fer vaga i a no utilitzar-los fins que no s’acabés amb la segregació racial instaurada per llei. No va ser fàcil, ja que la majoria de persones negres depenien del bus per anar a treballar. De fet, eren un 76% dels usuaris/es de bus. Però finalment, la protesta (que es va allargar més d’un any) va ser massiva, i això va fer que l’autoritat de transport públic acabés amb la pràctica de segregació racial als busos de Montgomery. I al 1956, la Cort Suprema dels Estats Units va declarar inconstitucional la segregació en el transport.

Activista pels drets de les persones negres
Rosa Parks va ser una lluitadora incansable contra la segregació i pels drets de les persones afroamericanes. Un dels fronts en els que més va treballar va ser pel dret a vot dels i les negres. Tant ella com el seu marit, Raymon Parks, van participar activament a la Lliga dels Votants, i van centrar molts esforços en què les persones negres es poguessin registrar al cens de votants. En aquella època la majoria de persones negres del sud no podien votar; els segregacionistes tenien muntat un sistema que dificultava molt que es poguessin censar. Per començar, havien de tenir avalistes blancs. Després aquesta mesura es va flexibilitzar; ja no calien avalistes però s’havia de passar un examen d’alfabetització, per determinar si sabien llegir i escriure i entenien la Constitució d’Estats Units. En ocasions també havien de tenir una casa en propietat. A més a més, els llibres de cens només s’obrien en moments determinats, i si no sabies quan era, perdies l’oportunitat. I no s’anunciava públicament, s’havia d’anar al registre a preguntar-ho. A més les inscripcions al cens només es feien en horari laboral. Tot eren dificultats.
Després de dos anys intentant-ho, al 1945, Rosa Parks es va poder registrar al cens per votar per primer cop a la seva vida.
Parks també va estar implicada com a activista i com a secretària a la National Association for the Advancement of Colored People de Montgomery, organització conformada per afroamericans i caucàsics que creien en la democràcia.

Gràcies a una dona valenta i lluitadora com va ser Rosa Parks, el moviment de drets civils de les persones negres es va enfortir i va poder encarar moltes lluites imprescindibles per les vides de les persones negres. La seva implicació vital i política en la defensa dels drets de les persones negres va contribuir a acabar amb la segregació racial que es donava per llei als Estats Units i la situació de les persones afroamericanes del sud dels Estats Units es va veure millorada. La lluita que ella, amb tants i tantes altres, va iniciar es manté viva en l’actualitat en l’esperit de les reivindicacions que clamen que “les vides negres importen”.

“Quant més cedíem i més cas els fèiem, pitjor ens tractaven”

La Coordinadora de Catalunya per la III República (catalunyaperlarepública.cat), plataforma d’entitats i persones republicanes de Catalunya vinculada al «Encuentro Estatal por la República» i a la Plataforma por la consulta popular estatal «Monarquía o República», prepara una acció amb motiu de la celebració de la proclamació de la segona República espanyola, el 1931.
Sota el lema “Fem el camí juntes”, la plataforma convida a la ciutadania a penjar la setmana del 10 al 18 d’abril “banderes i senyeres republicanes als balcons”. Amb aquesta acció es vol visibilitzar tres reivindicacions: “Per una vida digna; Procés constituent; i República”.