Marquès de Comillas o Rosa Parks? Black Lives Matter

Qui era el Marquès de Comillas?

Antonio López y López (Comillas, 1817 – Barcelona, 1883)

Antonio López y López va néixer a Comillas (Cantàbria) el 1817, en el si d’una família amb escassos recursos econòmics. Aviat va decidir emigrar: primer a Lebrija (Sevilla), després a Mèxic i, finalment, a Cuba. En aquella colònia espanyola va acabar instal·lant-se a la ciutat de Santiago, on va impulsar diverses activitats empresarials, algunes de manera individual i d’altres al costat d’un grup reduït de socis, en dues companyies (Valdés y López i Antonio López y Hermano), durant les dècades dels quaranta i dels cinquanta del segle XIX. Entre les diverses activitats a les quals es van dedicar López i els seus socis a Santiago de Cuba, cal recordar la gestió de quatre cafetars i de quatre plantacions de sucre, unes finques treballades sobretot per mà d’obra esclava. Si en el cafetar Dulce Unión van treballar, per exemple, 65 esclaus, a les plantacions de sucre San José de Naranjo i Armonía ho van fer 25 i 81 esclaus, respectivament. López també va participar llavors en el tràfic d’esclaus des de les costes africanes cap a Cuba, una activitat que era il·legal des de 1820. En la complexa cadena del trànsit atlàntic, López s’encarregava de rebre en l’orient cubà els carregaments o “partides” que els capitans de fuselatges negrers portaven clandestinament des d’Àfrica. Després, ell mateix o els seus socis es dedicaven a vendre a aquells africans esclavitzats a Santiago de Cuba, o de remetre’ls als seus corresponsals per a vendre’ls en altres punts de l’illa (Cienfuegos, Matanzas, l’Havana…). López també va gestionar una línia regular de vapors entre Guantánamo i Santiago de Cuba, servida pel vapor General Armero, un dels primers fuselatges de vapor de la marina mercant espanyola.
Com molts altres indians enriquits en la Gran Antilla o en algun altre lloc d’Amèrica, López va tornar a la Península amb la seva dona i els seus fills. Va optar per instal·lar-se a Barcelona, on residia la família de la seva esposa, i des de la capital catalana va començar a desenvolupar una intensa activitat empresarial gràcies a la inversió del capital que havia acumulat a Cuba. Una activitat variada com a home de negocis en la qual destaca, en primer lloc, la fundació, en 1857, i la gestió ulterior d’una signatura naviliera de fuselatges de vapor (primer anomenada Antonio López y Compañía, i després, Compañia Transatlántica), una empresa encarregada del servei oficial dels vapors correu a les colònies espanyoles de les Antilles des de 1861, i que aviat es va convertir en la primera naviliera mercant del país. Gràcies a aquesta concessió, els fuselatges de la naviliera de López van transportar a les Antilles als milers i milers de soldats espanyols que van ser obligats a lluitar, en aplicació de l’injust sistema de cinquenes, en les diverses guerres colonials (Santo Domingo, 1863, i Cuba, 1868-1878 i 1895-1898). També des de Barcelona, López va contribuir decididament a la fundació, en 1876, del Banco Hispano-Colonial, una entitat que va finançar l’esforç militar que el Govern va fer en la Guerra dels Deu Anys, a Cuba, i de la qual va ser el primer president. Una vegada acabada la guerra, López es va servir d’aquell Banco Hispano-Colonial per a articular un potent hòlding empresarial format per diverses empreses com, per exemple, la poderosa Companyia General de Tabacs de Filipines, una signatura que va néixer en 1881 per a cobrir el buit que deixaria el lliure comerç del tabac en aquella altra rica colònia espanyola situada en la mar de la Xina.
Des de Barcelona, Antonio López i López va desenvolupar també una notable activitat política, a vegades de manera pública i a vegades entre bastidors. Va tenir, per exemple, un paper destacat en la fundació del Cercle Hispà Ultramarí de Barcelona, una entitat que va néixer en 1871 amb l’objectiu de frenar eventuals polítiques reformistes a Cuba o a Puerto Rico, i de defensar un statu quo colonial basat en la preponderància absoluta del treball esclau en totes dues colònies. Com a premi a la intensa activitat pública d’un empresari que podem considerar un paradigma de l’home fet a si mateix, va rebre d’Alfons XII, en 1878, el títol de marquès de Comillas i, en 1881, el de gran d’Espanya. Va morir a Barcelona el 16 de gener de 1883, i va deixar un gran llegat patrimonial i empresarial. Una comissió selecta i reduïda de prohoms de la ciutat aviat va promoure la idea de canviar de nom la barcelonina plaça de Sant Sebastià plaça d’Antonio López i de col·locar una estàtua, obra de Venanci Vallmitjana, que es va inaugurar el 13 de setembre de 1884, i el cost del qual van assumir els admiradors de López mitjançant una col·lecta oberta.

Qui va ser Rosa Parks?

ROSA PARKS
Rosa Parks (Alabama, 1913 – Michigan, 2005), va ser una destacada lluitadora pels drets civils de les persones negres, que es feu coneguda arrel de ser detinguda l’any 1955 per no voler cedir el seu seient d’autobús a una persona blanca.

Context
Rosa Parks va néixer l’any 1913 a Tuskegee, Alabama, quan no feia ni 50 anys que s’havia prohibit l’esclavitud als Estats Units (la qual s’abolí definitivament l’any 1865). Alhora, Parks va créixer en un context, el del sud dels Estats Units, fortament marcat per la segregació racial que generava grans desigualtats entre persones blanques i negres. Aquestes desigualtats derivaven, d’una banda, d’unes lleis segregacionistes que permetien a nivell legal discriminar les persones pel seu color de pell; i de l’altra banda, d’uns costums i d’una cultura molt racista per part de la població blanca.
Ja des de ben petita, Parks es va caracteritzar per tenir un sentit de la justícia molt fort. No entenia per què les persones negres havien de ser considerades ciutadans/es de segona només pel color de la seva pell. Sempre ho va considerar injust, i va decidir rebel·lar-se contra aquestes desigualtats i fer-hi front. Però era molt difícil lluitar contra aquestes discriminacions, ja que estaven instituïdes per llei. Així que calia canviar la llei. I al llarg de la seva vida es va organitzar i va lluitar per fer-ho.
Però, com s’ha comentat, no eren només les lleis les que eren racistes. El racisme també estava molt estès entre la població blanca: des de conductors d’autobús que no deixaven als negres entrar per la porta de davant -els feien picar el tiquet davant i sortir del bus per entrar per la porta de darrere, a vegades aprofitant aquest lapse de temps per sortir corrents amb l’autobús- fins a moviments supremacistes blancs organitzats com és el Ku Klux Klan (KKK) o el Partit Nazi Americà. De fet, quan Parks era una nena va haver de veure com el KKK atacava la comunitat negra, cremava esglésies, donava pallisses i matava. També hi havia molt racisme per part dels veterans de guerra, ja que durant la Primera Guerra Mundial (1919), els negres havien combatut colze a colze amb els blancs per defensar els interessos del seu país. Després d’això, els soldats afroamericans van tornar reivindicant una igualtat de drets i sense estar disposats a aguantar més racisme. Per contra, als blancs no els agradava que els negres mantinguessin aquesta actitud i volien deixar clar que ells seguien sent superiors. Això els va dur a cometre tot tipus d’actes violents contra els negres, per recordar-los que no tenien cap dret. Després, un cop transcorreguda la Segona Guerra Mundial, aquest fenomen es repetí, i de nou es va intensificar la violència contra les persones afroamericanes.

Discriminacions contra les persones negres
Les persones negres estaven exposades a moltes discriminacions. Una de les més flagrants era la que es donava a nivell educatiu. Per començar, les persones afroamericanes s’havien de construir les seves pròpies escoles i s’encarregaven d’escalfar-les anant a buscar llenya. En canvi les escoles de blancs/ques (pagades amb impostos de blancs i negres) eren construïdes i escalfades per l‘Estat. A més a més, el curs escolar de les escoles per negres durava 5 mesos, mentre que el de blancs en durava 9. No hi havia autobús escolar per negres, mentre sí que n’hi havia per blancs. I pràcticament no hi havia instituts on es poguessin estudiar les persones negres.

Evidentment aquestes desigualtats a nivell educatiu reforçaven les desigualtats estructurals ja que l’educació és la base per la igualtat i per la llibertat, i tots aquests mecanismes directament invalidaven qualsevol tipus d’igualtat d’oportunitats per les persones negres.
Un segon exemple de discriminació seria el fet que estaven prohibides les relacions sexoafectives interracials. Això provocà que, en ocasions, quan una dona blanca i un home negre eren descoberts mantenint algun tipus de relació, les dones blanques acabessin denunciant per violació a l’home, per tal de no veure’s elles mateixes perseguides per la llei.
En tercer lloc, les fonts públiques també estaven segregades per raça. Parks explica aquesta segregació a Montgomery, un dels llocs on va residir: «Les fonts públiques […] tenien cartells que indicaven “Blancs” o “De color”. De la mateixa manera que milions de nens negres abans i després meu, em vaig preguntar si l’aigua “blanca” tindria un gust diferent a la “de color”. Volia saber si l’aigua “blanca” era blanca i si la “de color” sortiria de diferents colors. Vaig tardar un temps en entendre que l’aigua era absolutament la mateixa. Eren del mateix color i tenien el mateix gust. La diferència era qui podia beure de l’una i de l’altra» .
I un quart i darrer exemple seria el més emblemàtic pel que fa a la història de Rosa Parks: el dels autobusos segregats. Els autobusos de Montgomery tenien 36 seients i els 10 primers estaven reservats pels blancs, ni que no viatgés cap persona blanca a l’autobús. A més, alguns conductors obligaven als negres a cedir els seus seients si pujava un blanc i els seients per blancs estaven plens. En un d’aquests busos Parks va cometre un acte de desobediència que seria un primer gra de sorra per acabar amb la segregació als autobusos al sud dels Estats Units. Així ho relata la pròpia Parks:
«Una tarda, a principis de desembre de 1955, estava asseguda a la primera fila de seients per persones de color en un autobús de Montgomery, Alabama. Els blancs ocupaven la secció blanca. Van pujar més persones blanques i tots els seients de la secció blanca van quedar ocupats. Quan això passava, nosaltres, els negres, havíem de cedir els nostres seients als blancs. Però no em vaig moure. El conductor, blanc, em va dir: “deixa lliure la primera fila”. No em vaig aixecar. Estava cansada de cedir davant dels blancs.
“Faré que t’arrestin”, em va dir el conductor.
“Sí, pot fer-ho”, vaig respondre jo.
Van arribar dos policies i vaig preguntar a un d’ells per què ens tractaven així.
“No ho sé, però la llei és la llei i estàs arrestada”, va respondre.»
Per aquest fet, van detenir a Parks i la van posar a la presó.
Aquest petit gran acte (o, més ben dit, aquest gran petit acte) va ser decisori per contribuir a posar fi a les lleis de segregació al sud.
En resposta a la posada a presó de Rosa Parks, Martin Luther King, entre altres, va promoure una protesta als autobusos públics de Montgomery, instant a totes les persones negres a fer vaga i a no utilitzar-los fins que no s’acabés amb la segregació racial instaurada per llei. No va ser fàcil, ja que la majoria de persones negres depenien del bus per anar a treballar. De fet, eren un 76% dels usuaris/es de bus. Però finalment, la protesta (que es va allargar més d’un any) va ser massiva, i això va fer que l’autoritat de transport públic acabés amb la pràctica de segregació racial als busos de Montgomery. I al 1956, la Cort Suprema dels Estats Units va declarar inconstitucional la segregació en el transport.

Activista pels drets de les persones negres
Rosa Parks va ser una lluitadora incansable contra la segregació i pels drets de les persones afroamericanes. Un dels fronts en els que més va treballar va ser pel dret a vot dels i les negres. Tant ella com el seu marit, Raymon Parks, van participar activament a la Lliga dels Votants, i van centrar molts esforços en què les persones negres es poguessin registrar al cens de votants. En aquella època la majoria de persones negres del sud no podien votar; els segregacionistes tenien muntat un sistema que dificultava molt que es poguessin censar. Per començar, havien de tenir avalistes blancs. Després aquesta mesura es va flexibilitzar; ja no calien avalistes però s’havia de passar un examen d’alfabetització, per determinar si sabien llegir i escriure i entenien la Constitució d’Estats Units. En ocasions també havien de tenir una casa en propietat. A més a més, els llibres de cens només s’obrien en moments determinats, i si no sabies quan era, perdies l’oportunitat. I no s’anunciava públicament, s’havia d’anar al registre a preguntar-ho. A més les inscripcions al cens només es feien en horari laboral. Tot eren dificultats.
Després de dos anys intentant-ho, al 1945, Rosa Parks es va poder registrar al cens per votar per primer cop a la seva vida.
Parks també va estar implicada com a activista i com a secretària a la National Association for the Advancement of Colored People de Montgomery, organització conformada per afroamericans i caucàsics que creien en la democràcia.

Gràcies a una dona valenta i lluitadora com va ser Rosa Parks, el moviment de drets civils de les persones negres es va enfortir i va poder encarar moltes lluites imprescindibles per les vides de les persones negres. La seva implicació vital i política en la defensa dels drets de les persones negres va contribuir a acabar amb la segregació racial que es donava per llei als Estats Units i la situació de les persones afroamericanes del sud dels Estats Units es va veure millorada. La lluita que ella, amb tants i tantes altres, va iniciar es manté viva en l’actualitat en l’esperit de les reivindicacions que clamen que “les vides negres importen”.

“Quant més cedíem i més cas els fèiem, pitjor ens tractaven”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *